Escrits amb els dits

Des de dissabte passat, en aplicació d’una normativa europea, les persones que hagin escrit llibres a disposició del préstec en una biblioteca pública cobraran en concepte de dret d’autor cada cop que un usuari els demani per llegir-los. Els drets d’autor, pel que fa a llibres, música, imatges fixes o en moviment, són una forma de remuneració dilatada tot i que ja s’hagi cobrat un cop pel producte lliurat, com a recompensa per estar contribuint permanentment a la il·lustració de la massa.
Uns drets merescuts, naturalment. Cap ciutadà amb una mínima condícia cívica no pot negligir el valor intel·lectual que té un llibre, un disc o una pel·lícula. Fins i tot si porten per títol Cosas no aburridas para ser la mar de feliz o Si puedes volar por qué gatear: supérate a ti mismo!. En una societat lliure és perfectament legítim extreure el màxim benefici de l’esforç productiu. Hi ha consellers de grans multinacionals que guanyen molt més per fer molt menys. I no hi ha dubte que si per alguna cosa els creadors culturals poden ser considerats superiors a la resta dels mortals és per la seva capacitat de protegir corporativament l’excel·lència del seu procés creatiu.
Aquesta metodologia retributiva, però, planteja alguns dubtes de caràcter prosaic que no resolen ni la legislació europea ni l’adaptació que se n’ha fet per aquests verals. Es podria objectar, posem el cas, que sigui oportú abonar el mateix en concepte de drets d’autor tant si el lector ha acabat el llibre prestat com si l’ha retornat a mig llegir perquè el volum li ha resultat insofrible. Tampoc no estaria malament valorar, parlant de drets d’autor, si els fabricants de mobles poden exigir l’estipulació d’una taxa cada cop que un usuari acomodi el seu cul en una cadira de biblioteca. Exagero, ja ho sé. Fer un moble no és pas una activitat comparable amb el magne procés intel·lectual de crear una obra literària. Tot i que no puc estar d’imaginar-me insignes literats provant d’escriure asseguts en un model ergonòmic que balli o tingui els claus del seient mal reblats. (Publicat a El Punt Avui el 9 d’agost de 2014)