Escrits amb els dits

El president dels espanyols, Mariano Rajoy, està responent a la velocitat de la llum contra l’exercici del dret a decidir dels catalans, dret que es tradueix a l’espanyol com a “órdago soberanista” o “desafío separatista” depenent del diccionari en què ho busqueu. Cal suposar que la reunió ministerial no es va poder celebrar diumenge perquè don Mariano havia de reposar després del llarg viatge des de la Xina. Cansat i emocionat per haver pogut visitar un país que, segons va assegurar, li provoca una “enveja sana” pel seu gran desenvolupament econòmic. “Enveja sana.” Aquest és el sentiment que una dictadura causa en el president dels espanyols. Aquest és el pessigolleig que experimenta el líder d’un país presumptament democràtic quan posa els peus en un territori que mostra al món la combinació perfecta de creixement econòmic sense llibertats civils, del país que es veu a venir que massacrarà Hong Kong.
Quan es va pel món a fer negocis deu ser complicat intentar aplicar criteris estrictament democràtics per evitar barrejar-se amb persones i països indesitjables. Probablement, si s’apliqués al cent per cent una economia basada exclusivament en consideracions ètiques, la Unió Europea seria un sistema autàrquic i tot i això caldria fer els ulls grossos ara que engreixem el PIB amb negocis de poca honorabilitat. Però d’aquí a envejar sanament règims criminals com el xinès hi ha la distància entre el respecte als drets humans i l’esclavatge totalitari. És la Xina, el mirall de Rajoy? Són les condicions de vida dels xinesos, les que tenen en perspectiva els ciutadans espanyols? No només hem de fugir com un llamp d’Espanya per defensar el dret de ser catalans, sinó també per fugir d’aquesta enveja sana que evoca els somnis més humits del desarrollismo. En quaranta anys, tot i les dimissions forçades de cara a la galeria demoscòpica, Espanya ha tornat al punt de sortida, marcat al mapa amb una creu, el del Valle de los Caídos.
(Publicat a El Punt Avui el 2 d’octubre de 2014)