Escrits amb els dits

La construcció de l’Hotel Intercontinental per a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888; el naixement de la Mancomunitat; la victòria contra la gangrena en les ferides de guerra; la primera fàbrica moderna de Catalunya i la gènesi de l’ANC. Són cinc moments de la història de Catalunya que han acabat deixant no només l’empremta personal dels seus protagonistes: la petja és identificable amb el caràcter d’un país, o almenys amb aquells trets que un país amb autoestima hauria de reconèixer com a valors col·lectius.

Creativitat, originalitat, tenacitat i risc són els que conformen el retaule que ha historiat literàriament Joan Bosch (Barcelona, 1971) a Moments estel·lars de Catalunya (La Campana), un títol que recorda, no pas casualment, una de les obres més celebrades de Stefan Zweig, però que, a diferència del vienès, no se centra en l’apologia de grans episodis de la humanitat sinó a rescatar fites de la Catalunya contemporània, algunes de les quals poden semblar anecdòtiques però que retraten una societat que s’ajusta al model que Bosch voldria veure com el de la Catalunya d’èxit. “He treballat molts anys a fora i comparant m’he adonat que el defecte nacional català és que, a diferència per exemple dels Estats Units, quan aquí algú proposa alguna cosa, d’entrada, la tendència és dir que això no es pot fer”, explica l’autor, que hi afegeix: “El llibre mostra casos on molts van dir ‘no es pot fer’, però es va fer.”

De les cinc històries estel·lars de Bosch (un llicenciat en ciències físiques vinculat al món de la indústria que escriu amb passió i amenitat), quatre descriuen patrons de lideratge personal: Domènech i Montaner, Prat de la Riba, Josep Trueta i Josep Bonaplata són vistos per l’autor com a revolucionaris del seu temps, no pas en el sentit del concepte lligat a la tradició social de motor de canvi a través del conflicte, sinó de l’emprenedoria. Segons explica l’autor, aquest protagonisme individual no respon a cap concepció personal sinó que és un recurs narratiu: “Personalment i professionalment valoro molt el treball en equip, o sigui que no és cap exaltació de l’individualisme, simplement és que vaig considerar que per poder narrar bé els casos calia centrar-los en una persona”, sosté l’autor, que ho exemplifica: “Bonaplata és un nom propi però explica tota una generació. A l’hora d’explicar una història o ho focalitzes amb algú o el llibre es desfà, o es converteix en un llibre d’història o de reportatges, i Moments… no és ni un llibre d’un historiador, ni d’un reporter”.

El cinquè relat, corresponent a l’ANC, és l’aventura més coral i segurament la més arriscada a l’hora de tractar amb dimensió històrica sense prou perspectiva temporal, risc que Bosch supera: “Ha estat el cas més complex, perquè vaig entrevistar molta gent i hi havia detalls que no quadraven, va costar trobar el fil.” Els cinc capítols del llibre són una tria d’un grapat que Bosch tenia al cap i que, si d’ell depèn, ben segur que tindran continuïtat. (Publicat a El Punt Avui l’1 de desembre de 2014)