Escrits amb els dits

La tendència periodística, allò que els moderns en diuen trending topic, que es porta aquests dies en el gènere d’opinió és el debat sobre la necessitat que hi hagi una llista única de cara a les plebiscitàries. No hi ha pràcticament cap opinaire, tertulià, analista o expert a Catalunya amb un mínim de ganes de figurar que no enforquilli el tema o hi fiqui cullerada des d’un punt de vista o des d’un altre, o des de tots els punts de vista alhora, que ja se sap que hi ha ànimes volubles i altres que abans d’escriure primer es llepen el dit i miren d’on bufa el vent i ja se sap que aquests dies són de ventades molt variables, ara tramuntanada, ara llevantada, ara caps de fibló i llamps i trons.
Hi ha l’articulista de partit, aquell que passa a rebre les instruccions i si no hi passa és perquè ja té les instruccions tan interioritzades que recita la lletania de memòria, sovint amb un excés de genuflexió i llagoteria que el delaten. D’aquests n’hi ha a totes bandes. Són els aspirants a tenir un bon lloc en possibles llistes úniques, en futures canongies o, simplement, panxacontents que necessiten l’escalf de qui mana o de qui pugui manar per poder anar fent la viu-viu per aquest món tan complicat de la paraula escrita. Si garbelleu bé també trobareu el torracollons professional que dispara a tort i a dret i que procura carregar contra tots alhora, perquè té vocació d’enfant terrible o simplement perquè és un esperit de contradicció incorregible. N’hi ha que miren de tenir un criteri propi i n’hi ha que no saben què dir, bé perquè no tenen criteri, bé perquè no és fàcil dir blanc o negre, o gris, però han de dir alguna cosa perquè tenen el full en blanc esperant, impacient. El pitjor és que aquests dies l’atribolat lector està assistint a una pirotècnia periodística extraordinària, a un foc encreuat, a una visceralitat hiperventilada, a un to major descordat, que val més que no s’hi faci mala sang provant, infructuosament, entre tot el garbuix, de treure’n l’aigua clara. Ja tornarà la calma, la concòrdia. Ara toca esbravar-se una mica. És l’hora del pati mediàtic, mentre els que han d’entendre’s fan feina. (Publicat a El Punt Avui el 8 de desembre de 2014)