Escrits amb els dits

L’Assemblea Nacional Catalana, pal de paller civil de la revolució democràtica catalana per la independència, celebrarà el 12 d’abril a Lleida l’assemblea general ordinària i, un màxim d’un mes després, les eleccions per renovar la direcció. En espera de conèixer més dades sobre el pla d’acció fins al 27-S, el cert és que aquesta entitat entra en una fase molt sensible de la seva història. Després d’una intensa activitat durant la seva curta existència, amb un balanç que només es pot qualificar d’èxit rotund, ara toca renovar els càrrecs i fer-ho en un moment especialment complex per les circumstàncies que viu el procés, a les portes d’una cursa electoral que està destinada a ser la més important de la història recent.
L’ANC ha gestionat fins ara de manera altament satisfactòria la confluència de sensibilitats, ideologies i opinions diferents que tenien pràcticament com a únic nexe comú la convicció compartida que a Catalunya qualsevol projecte de regeneració implica assolir una independència sense la qual el país quedarà definitivament esclafat per la incomprensió ideològica i l’agressivitat política d’un Estat espanyol del qual la ciutadania catalana ja no espera res perquè res positiu no se’n pot esperar. Aquesta estratègia de blindar les coincidències estratègiques i aïllar-les de les discrepàncies programàtiques per poder avançar en l’objectiu principal ha estat clara i ho ha estat gràcies a un lideratge clar que ha estat en bona part possible per la generositat de tota la cúpula de l’organització. L’ANC ha funcionat perquè tothom en aquesta organització ha posat fins ara al davant la necessitat imperiosa que funcioni. Aquest és el camí marcat, del qual caldria no desviar-se. (Publicat a El Punt Avui el 17 de febrer de 2015)