Escrits amb els dits

Que ningú, o gairebé ningú, hagi sentit a parlar d’un escriptor alemany de nom Ernst Haffner és normal, fins i tot per als germànics més llegits. De Haffner no es coneix ni la seva data de naixement, ni la de la seva mort. Poca cosa se’n sap tret que va treballar a Berlín de periodista i assistent social durant els temps de la depressiva República de Weimar, a finals dels anys vint i principis dels trenta, i que va deixar per a la posteritat, tot i que la posteritat ha tardat vuitanta anys en localitzar-ne les pàgines perdudes, un llibre publicat el 1932 amb notable èxit de crítica i de públic. És la seva única novel·la coneguda, La banda de Berlín. Germans de sang, que un any després de sortir al mercat (amb el títol original Els nois dels carrers de Berlín) va ser literalment cremada en les no menys literals fogueres de la imbecil·litat nazi.
Baixos fons berlinesos
Vuit dècades després, aquesta història dels baixos fons berlinesos que emparenta els seus protagonistes, adolescents errants fugits de correccionals sinistres, amb el dickensià Oliver Twist, amb la versió més urbana de la novel·la picaresca i amb el realisme social més punyent, està esdevenint tot un fenomen a tot l’àmbit europeu. A Catalunya ha estat traduïda per Ramon Farrés i editada per La Campana.
Germans de sang és el nom de guerra d’una colla de pinxos que han fet cap des de províncies a la capital alemanya. Una de tantes bandes juvenils que malviuen en la ratlla de la pura supervivència pels carrers berlinesos entre la prostitució més arrossegada, la mendicitat i el petit delicte. La majoria són quasi nens, o adolescents d’allò que avui en diríem famílies desestructurades, que fugen en massa d’uns correccionals inhòspits on troben de tot menys correcció. Uns vailets que mesuren el futur de dia en dia i que, per la seva pròfuga minoria d’edat, existeixen però no són, a falta dels papers (l’obsessió dels protagonistes pels papers porta a un paral·lelisme d’una actualitat brutal) que els facilitin la identitat necessària per ser ciutadans.
Narració periodística
Haffner va fer un retrat impressionista d’aquella realitat oculta berlinesa de l’arrencada d’una dècada dels trenta que començava de manera horrible i que acabaria de manera terrible, per bé que en el llibre el conflicte polític encara no hi és present, ni tan sols hi treu el cap el monstre d’un nazisme que, tanmateix, no costa gaire imaginar que s’estava nodrint d’aquell gran femer de desesperació.
Amb un fil argumental mínim, l’autor descriu d’una manera directa, de crònica periodística, en capítols breus, amb frases curtes i pocs circumloquis ni digressions, la misèria d’uns joves desnonats per la vida que no fan altra cosa que intentar mantenir les constants vitals a l’espera d’un poc probable canvi de sort per al qual els resulta imprescindible, d’entrada, arribar a la majoria d’edat, que aleshores marquen uns inabastables vint-i-un anys.
Aventures de baixos fons gens èpiques, episodis d’una sordidesa colpidora i algun besllum d’esperança final componen aquest retaule de l’exclusió social i la denigració humana que avança amb ritme narratiu i sense floritures, com un documental càmera en mà gairebé sense narrador.
Ressonàncies
Una obra publicada només tres anys després que la cèlebre Berlin Alexanderplatz, d’Alfred Döblin, de la qual té ressonàncies evidents. tot i que és indiscutiblement menys ambiciosa, de la mateixa manera que alguns passatges també hi encaixaria com a banda sonora la veu de Marlene Dietricht cantant Ich bin von Kopf bis Fuß auf Liebe eingestellt entre els fotogrames de L’àngel blau, pel·lícula rodada l’any 1930 i basada també en una novel·la, aquesta de Heinrich Mann, que tan magníficament retrata aquell Berlín decadent.
Vuitanta anys més tard de la fugaç aparició de La banda de Berlín, aquests germans de sang reviuen en tretze llengües (al català, traduïda per Ramon Farrés), després de ser una de les grans revelacions de l’última edició de la fira de Frankfurt.
L’obra ha rebut justícia històrica i ha pogut ser rescatada d’un oblit en el qual continua el seu autor, del qual, a banda de la fugaç aparició del seu nom en la portada d’un llibre no menys fugaç, s’en va saber poca cosa més durant la dècada dels trenta del segle passat fins que se’n va perdre tot rastre documental, engolit qui sap com per la foscor voluptuosa d’un moment de tràgic record. (Publicat a El Punt Avui el 23 de febrer de 2015)