Franco, aquell pacifista
12 març 2015 per Carles Ribera
Una de les campanyes polítiques més cíniques de la història d’Espanya en particular i del planeta en general és aquella que, el 1964, sota el lema “Veinticinco años de paz”, pretenia commemorar des del franquisme el final d’una Guerra Civil que el mateix franquisme havia desencadenat un quart de segle abans. Una pau edificada sobre tres anys de devastació i aniquilació física i política de qualsevol rastre de democràcia. Un lema grandiloqüent que, amb el pas dels anys, s’ha convertit en un dels eslògans de més infausta memòria d’aquell període indecent, en dura competència amb l’infame “Si eres español, habla español” i l’hilarant “Spain is diferent”. Analitzant l’evolució de l’Espanya posterior a la dictadura podríem arribar a concloure que cap d’aquests lemes ha arribat a caducar totalment. Diré més, estan guanyant actualitat. El de la llengua, impulsat pel ministre Wert. El de la diferència espanyola, en negatiu. El dels anys de pau, convenientment actualitzat, ha estat encunyat per la Casa de la Moneda per commemorar el final de la Segona Guerra Mundial. Són unes monedes especials, de 10 i de 200 euros, amb el rostre del rei Felip VI a la cara (l’hereu de l’hereu posat a dit pel dictador) i un colom a la creu amb la llegenda, atenció, no és broma, “Setenta años de paz”. Sense tenir en compte que l’Estat espanyol, a diferència de la majoria de països europeus, va continuar sota un règim de dictadura fonamentada en allò que vulgarment es diu la pau del cementiri, que és la forma més sofisticada de la guerra, resulta abominable que l’Estat espanyol tingui la frivolitat de gravar unes monedes amb una llegenda que recorda de manera tan indiscutible aquells temps de plom. No
és gens estrany, però, que no els faci mal d’ulls. El lema dels “Veinticinco años de paz”, de fet, va ser ideat pel ministre Manuel Fraga, pare de tota aquesta colla de fills del règim que ja ni es molesten a dissimular. Una Espanya eterna de la qual cal marxar no pas només per salvar Catalunya sinó també la dignitat. (Publicat a El Punt Avui del 12 de març de 2015)
