Escrits amb els dits

Ha arribat un moment que la dimissió del ministre de l’Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, ja no és pas cap exigència de dignitat política sinó un assumpte de pura seguretat ciutadana. Perquè la seguretat ciutadana és una qüestió en què es barreja l’eficàcia policial i la confiança en els poders públics. I si mai a Catalunya (cosa que esperem i desitgem que no passi mai) hi ha un atemptat gihadista, costarà de creure que un ministre capaç de portar la guerra bruta, la manipulació i la intoxicació fins als extrems on els està portant el senyor Fernández Díaz haurà fet tot el possible per evitar l’atac.
Ja fa temps que Rajoy ha deixat que el seu ministre de les clavegueres travessés la ratlla que separa la decència i la indecència política, i ja se sap que un cop superada la primera ratlla es crea una addicció perillosa en aquell que exerceix aquest poder intoxicat pels efluvis de les clavegueres estatals on xipolleja de manera orgiàstica.
Si hi ha algú a Catalunya i a l’Estat espanyol a qui actualment es pot acusar de militar a EI és el ministre Jorge Fernández Díaz. No pas a Estat Islàmic, no frivolitzem, sinó a l’EI que també són les sigles d’Espanya Indecent, Espanya Intolerant, Espanya Intolerable, Espanya Insuportable, Espanya Indignant, Espanya Intransigent, Espanya Integrista, Espanya Intoxicadora, Espanya Infame.
Els problemes d’Espanya ben aviat deixaran de ser nostres, però com a desig de bon veïnatge molts catalans segur que pensen que el país que mereixerien els amics espanyols seria una Espanya Intel·ligent, una Espanya Intercultural, una Espanya Inclusiva, una Espanya Integradora. Mentre hi hagi personatges sinistres com el que ha gosat barrejar terrorisme gihadista i sobiranisme, és una Espanya Impossible. Mentre la resta de partits espanyols, els de tota la vida i els que volen regenerar la política, mirin cap a una altra banda quan escolten aquestes atrocitats verbals, és que ningú té realment ganes de canviar res. (Publicat a El Punt Avui el 16 d’abril de 2015)