Escrits amb els dits

Els canvis polítics més profunds i duradors no solen ser pas fruit d’un tall conjuntural, d’una sacsejada sobtada, sinó que normalment estan fonamentats en moviments tectònics de fons que van consolidant el canvi. El procés cap a la independència de Catalunya n’és una prova. És indiscutible que en aquests últims tres anys hi ha hagut una acceleració rupturista. Aquest canvi de ritme, però, no ha estat pas provocat per la creació sobtada de líders mediàtics fabricats o propulsats en tertúlies de màxima audiència de cadenes de grans magnats afins al procés. Contràriament, ha estat una evolució de pluja fina, de canvis progressius en els corrents freàtics de la cultura política. L’independentisme com a eix central és el resultat de molts anys de presa de consciència ciutadana, un moviment de baix cap a dalt que ha anat impregnant la política oficial.
Només cal mirar, per exemple, el mapa municipal. No cal esperar fins al 24-M per veure, analitzant les candidatures presentades, que el mapa polític d’aquí no s’assembla en res a l’espanyol. A la majoria del país, la dialèctica de confrontació ja ha deixat de ser entre Espanya i Catalunya. La disputa és entre partits netament sobiranistes que s’hi juguen l’espai. Fins i tot en les grans ciutats de la corona de Barcelona, on aquesta hegemonia està més disputada, hi pot haver sorpreses i, si no n’hi ha més, serà pel fenomen Ciutadans o Colau, els últims tallafocs d’Espanya, que fan poca cosa més que fragmentar el vot unionista.
La independència pot estar més o menys a prop, però té un grau d’inevitabilitat considerable. Políticament, Catalunya ja ha deixat de ser Espanya, una Espanya que avui només (i no és pas un només menor) està connectada a aquest país per televisió. Ara falta trobar el moment per adaptar el marc jurídic a la realitat política. Serà més tard o més d’hora, el 27-S, o el 2019; Ciutadans i Podem i l’Estat causaran més o menys contratemps, però la marxa enrere ja no és una possibilitat plausible perquè, mirant al territori, no hi ha prou terreny per clavar els frens. (Publicat a El Punt Avui el 27 d’abril de 2015)