Escrits amb els dits

Hi ha coincidències biogràfiques que sembla impossible que resultin fruit d’una simple casualitat cronològica, de la confluència atzarosa d’esdeveniments inconnexos, d’un gir capriciós dels recorreguts inescrutables de les ànimes humanes. Si hem de posar noms per exemplificar la confluència màgica d’experiències paral·leles, citarem, per exemple, els de Billie i Édith. O, dit amb els cognoms, Holiday i Piaf. Dues biografies catastròfiques. Dues belleses imperfectes. Dues cantants incommensurables, inigualables, insuperables, inconfusibles, inoblidables. Dues veus que van emergir de personalitats torturades per la vida, de cossos maltractats per elles mateixes i les seves circumstàncies. Dues enormes artistes que van congriar en la seva expressió un bagatge emocional tempestuós, que van reconvertir el dolor en excel·lència musical. Dues vocalistes de sonoritat castigada però gens estrafeta, gens histriònica, dos dolls de sinceritat esqueixada per les turbulències vitals, lluny de l’exhibicionisme o la passió estudiada. Dues cantants que van mostrar com es pot ser profund i transmetre emocions sense perdre la naturalitat, com es pot cantar a l’amor no pas des del cor sinó de les tripes. Només cal haver viscut prou (en el seu cas, prou malament per desgràcia) per fer posar la pell de gallina a l’auditori amb colors i cadències singulars. L’una, amb fil de veu trencadís i alhora elàstic i d’intensitat modulada; l’altra, un pèl insolent, un pèl aspra, de potència desolada.
Piaf i Holiday, records sonors del segle XX que mai no han passat de moda perquè són de sempre, perquè van més enllà dels gustos del moment, situats fora del temps, en l’espai de l’expressió artística eterna que defuig catalogació, estil i corrent, i si algun cànon creen és el de frustrats imitadors, en aquest cas, imitadores, de l’inimitable, perquè la genialitat es pot copiar, es pot recrear però sempre queda a distància inabastable de l’original, de la genuïnitat.
My man, Strange fruit, Gloomy sunday, Hymne à l’amour, Tu es partout, Sous le ciel de Paris, són alguns dels regals (afortunadament hi ha hores i hores de registres sonors) que ens han deixat un parell d’ànimes bessones que aquest any, una coincidència més, en fa cent que van néixer.
Menys de mig segle després ja eren sota terra, enfonsades per unes vides que alhora ens van llegar una herència immortal. (Publicat a Presència el 10 de maig de 2015)