Escrits amb els dits

La imminència de les eleccions més importants de la història de Catalunya genera un cert neguit entre molts ciutadans que veuen que a la cuina de l’independentisme el més calent és a l’aigüera. Després de tants mesos de procés, a setanta-nou dies vista seria no només raonable sinó fins i tot convenient tenir els papers una mica més ordenats i secs.

De totes maneres, com que a la vida l’últim que cal perdre no és pas l’esperança sinó la serenitat, fent una anàlisi assossegada podem concloure que el catalanisme ha viscut cronologies pitjors culminades amb resultats fabulosos. Per exemple, la proclamació de la república per part de Francesc Macià, el 14 de febrer del 1931. La fita va ser possible gràcies a la victòria d’ERC en les eleccions municipals que s’havien celebrat dos dies abans, el 12 d’abril, on l’Esquerra havia obtingut un victòria aclaparadora. Seria bo recordar que aquella força triomfant s’havia fundat tot just el 19 de març anterior. Vint-i-quatre dies de marge. A això cal afegir-hi que ERC no era pas un partit com avui sinó més aviat una marca electoral paraigua derivada de la complexa confluència, en règim de coalició, associació o aliança d’un seguit de grups, corrents, entitats i moviments diversos i dispersos que compartien interessos relativament coincidents. Encara no un mes abans, doncs, la formació que havia d’ocupar la centralitat ni tan sols existia, ep, ni un mes abans era clar que acabés existint, ja se sap que en una reunió de quatre catalanistes hi ha almenys cinc corrents.

Per què va guanyar, doncs, l’Esquerra de Macià, amb tan poc temps per preparar la campanya, en uns temps, a més, on les xarxes socials eren el boca orella i els gabinets de comunicació, equips improvisats? Doncs va guanyar perquè hi havia prou gent que esperava poder votar una opció com aquella. No hi havia llista, però hi havia molts electors esperant-la. Una mica com ara. No ens poséssim pas nerviosos, per tant. I, sobretot, mirem de no posar nerviosos els que han d’arribar a un acord. Amb serenitat i aplom, sobrarà temps i no faltaran pas votants. (Publicat a El Punt Avui el 10 de juliol de 2015)