Escrits amb els dits

Aquesta operació cosmètica del PP per presentar-se amb cara nova a les eleccions sobre la independència respon a una estratègia mefistofèlica que valdria la pena considerar en tot el seu abast. És cert que la presència als cartells electorals d’aquesta mena de versió corregida i augmentada del típic cunyat fatxenda que hi ha a moltes famílies pot alimentar el vot independentista, tot i que més que sumar-ne el que farà és retenir els que ja ho eren i podien estar dubtant. Tampoc es pot negar que, posats a fer un mal resultat, l’objectiu dels populars amb vista al 27-S es limita a no fer el ridícul i intentar no quedar els últims en una dura pugna amb la resta de forces nacionalistes espanyoles. Posar un populista radical amb una dosi de xenofòbia per excitar l’ala dura de l’electorat neofranquista (o franquista a seques, alguns no ho han deixat de ser mai) pot esgarrapar alguns vots a la senyora Arrimadas i fins i tot no és descartable que faci rumiar el votant captiu del PSOE que es veia abocat a donar el seu suport resignadament a Miquel Iceta. Però aquestes dues consideracions no fan altra cosa que amagar un tercer objectiu estratègic que potser és el fonamental en la batalla política de la dreta espanyola a Catalunya. Davant la impossibilitat de tenir un paper directe en l’arena catalana, doncs, el millor que pot fer el PP és prestar votants moderats a un partit com Unió que, en cas de necessitat, tothom sap que jugarà amb disciplina absoluta el paper de subordinatdiligent en una eventual negociació entre Madrid i Barcelona en què, com ha passat fins ara, Madrid decideix i Barcelona transigeix amb actitud servil disfressada de seny i responsabilitat. Molts votants del PP que simplement són gent d’ordre però que fins i tot ells troben que presentar Albiol és fer-ne un gra massa poden córrer a refugiar-se a can Duran, garantia d’obediència constitucional. El PP sap que Unió només és útil mentre tingui presència al Parlament, ni que sigui per fer nosa. Per posar-lo a la roda del sobiranisme, si des de Madrid no s’hi arriba, res millor que el bastó de Duran. (Publicat a El Punt Avui el 30 de juliol de 2015)