Escrits amb els dits

Els catalans i catalanes que, amb una convicció incòlume, continuen aferrats al clau roent de la tercera via estan veient com el clau els comença a fer nafra un cop llegida l’última enquesta del CIS que certifica la recuperació del bipartidisme constitucionalista més ortodox. Una constatació que no deixa de ser retòrica, perquè quan el bipartidisme trontollava ja es veia que no era pas per avançar cap a l’Espanya plurinacional sinó cap als populismes demagògics de Rivera i de Pablo Iglesias que ja s’ha vist que no han pretès mai posar fi a l’stablishment sinó simplement substituir-lo sense tocar essències pàtries com el rei, la sobirania nacional espanyola o el Banco Santander.

Vist el que veiem, doncs, ja s’hi poden anar posant fulles els compatriotes que encara pensen que hi ha algun acord possible amb l’Estat espanyol que no passi per la subordinació de Catalunya a Espanya en tot allò que és essencial i en l’erosió conjuntural de tot allò que pot semblar secundari. Ara com ara les possibilitats d’evolució política a Madrid passen perquè torni a guanyar el PP folgadament, perquè torni a governar el PP amb la crossa de C’s, perquè torni a governar el PP contra Catalunya amb la connivència d’un PSOE presoner del sentit d’Estat centralista o perquè es doni la improbable carambola que porti el PSOE a governar amb tantes servituds, començant per les pròpies, que la reforma constitucional acabi sent la cançó de l’enfadós, la pastanaga que, per més podrida que estigui, només atrau mosques com ara Duran.

Amb la cursa cap al 27-S encarrilada, caldrà afinar molt més els missatges a l’electorat. I, francament, per a qualsevol contrari a la independència és molt més senzill demanar el vot explicant, simplement, que vol continuar sent espanyol, cosa legítima i comprensible, que no pas intentar brandar la bandera del possibilisme impossible. Espanya sí, Espanya no, aquesta és la qüestió. L’Espanya diferent no hi és, ni ningú l’espera. (Publicat a El Punt Avui el 5 d’agost de 2015)