Escrits amb els dits

El senyor Miquel Iceta està abocant el PSC, com era previsible, a una certa marginalitat política a Catalunya, només salvada per algunes alcaldies de pes no gens menyspreable, i alhora a la subordinació incontestable a la voluntat manifestament centralista d’un PSOE que es juga el ser o no ser en les eleccions espanyoles, en unes urnes on tothom sap, fins i tot ho saben a Podemos, que la centralitat política l’atorga el nacionalisme més centralista i, fins i tot, posats a apujar el to, un moderat anticatalanisme de tall progressista mai hi resulta sobrer. Hi té poc a pelar, doncs, a curt termini el socialisme català, en aquesta revolució democràtica que s’està orquestrant a Catalunya. Sense rellevància a dins, i sense influència a la metròpoli, el PSC és un valor clarament a la baixa, especialment en la trista Catalunya autònoma on vol ancorar-nos pels segles dels segles.

Si al carrer Nicaragua (o on sigui que vagin a parar si finalment han de vendre la històrica seu per fer-ne quatre de calaix) hi reflexionessin una mica amb sentit estratègic lliure de prejudicis, veurien que la salvació dels mobles socialistes és més probable amb la independència de Catalunya que no pas amb la continuïtat a Espanya. En una Catalunya espanyola només cal comptar els dies que falten perquè el PSOE hi desembarqui directament sense la mediació d’una marca sucursal que ha perdut tota la utilitat com a cap de pont, punta de llança o cavall de Troia. En una Catalunya autònoma el PSOE podrà competir-hi sense necessitat de subterfugis ni complexos discursos catalanistes que no entén ningú perquè no hi ha res per entendre, ni cal. En una Catalunya lliure i sobirana, com en tot país lliure i sobirà, farà falta un partit socialista. El PSC té prou estructura, prou història i prou capacitat d’adaptació per emergir amb força en el mapa polític del nou estat. Només cal que aconsegueixi arribar-hi viu electoralment i creïble políticament. La resta la pot fer la conjuntura, que de molt verdes sempre en fa madurar. (Publicat a El Punt Avui el 16 d’agost de 2015)