Escrits amb els dits

Encara no s’havien esvaït els crits de joia de l’última gesta blaugrana de la temporada passada que ja hi hem tornat a ser. Això del futbol en general és un no parar i això dels seguidors del Barça en particular és un no parar de voler guanyar que fa una mica de basarda. Admetem que el futbol no és pas una aixecada de camisa de quatre malcriats amb més tatuatges que matèria grisa, sinó que la necessitat d’evasió dels pobres mortals que habitem aquesta vall de llàgrimes que és la rutinària realitat ens porta a haver de gaudir en colla d’altes dosis d’un circ on, amb aquests sous obscens, són els pallassos els que es riuen del públic. Què hi farem.

Posats a evadir-nos, tanmateix, es fa una mica anguniós haver de compartir l’espectacle amb una tropa de neguitosos que no es veuen mai saciats i que tenen els ullals afilats de manera permanent per saltar a la jugular del primer jugador que cometi una errada o contribueixi a la derrota en un partit. Quines vides personals més miserables deuen viure aquests drogoaddictes de la victòria, aquests hiperventilats del triomfalisme, aquestes mentalitats incapaces d’afrontar la visió d’un joc conscients que en el joc es guanya i es perd. La derrota de Messi i companyia l’altre dia a San Mamés ha desfermat les baixes passions de totes aquestes ments amb intolerància severa a la derrota, dogmàtics del triomf.

Fa de mal dir si el barça farà una bona o una mala temporada, però jo ja aviso que després d’aquests últims anys de glòria vaig tan sobrat de satisfacció que si passem una temporada en blanc, o dues, no tan sols no m’immutaré en absolut sinó que de mi no sortirà ni una mala paraula contra els futbolistes que llueixen la samarreta blaugrana. Seria d’un mal gust intolerable. Per tant, avui, a gaudir de l’espectacle, a mirar si hi ha remuntada, i si no n’hi ha, un altre dia serà, que hi ha més partits que llonganisses. Criticar uns nois que han guanyat un grapat de Champions, lligues i copes de tota mena hauria d’estar penat amb mil partits de l’Espanyol. Va, no siguem durs. Posem-n’hi cinc-cents i prou. (Publicat a El Punt Avui el 17 d’agost de 2015)