L’emigrant, himne mediterrani
25 agost 2015 per Carles Ribera
Adéu, germans; adéu-siau, mon pare, /no us veuré més! /Oh, si al fossar on jau ma dolça mare /jo el llit tingués!/ Oh mariners, el vent que me’n desterra,/ que em fa sofrir!/ Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra,/que hi vull morir!”
Probablement són pocs, ben pocs, els lectors que han llegit el paràgraf anterior sense que els vingui al cap la lletra sencera del poema de Jacint Verdaguer i la tonada amb què Amadeu Vives va convertir L’emigrant en una de les cançons catalanes més populars i emotives de tots els temps.
Escrita i musicada a finals del segle XIX, aquesta melodia i les estrofes que qualsevol ciutadà de mitjana edat nascut en aquest país és capaç de taral·lejar sense problema són aquests dies més actuals que mai. No pas perquè avui haguem d’abandonar en condicions dramàtiques la dolça Catalunya, pàtria del nostre cor, com familiars nostres van haver de fer en algun moment del segle XX expulsats per guerra i misèria, sinó perquè aquest cant d’enyor podria ser adoptat actualment com a l’himne fúnebre d’aquest naufragi col·lectiu que és la Mediterrània.
La contemplació dels èxodes d’avui, com a catalans ens hauria de causar més solidaritat que no pas rebuig. Una solidaritat que no pot, tanmateix, limitar-se a la candidesa sentimental. Seria bo prendre consciència que la magnitud del problema no rau només en la indefugible però complexa acollida d’una població errant, amb les garanties que podran establir-se en condicions. Caldria sobretot tenir present que aquests moviments de població són fruit de profundes turbulències en les terres d’origen. I que el veritable repte no és pas com acollir els exiliats, emigrants, refugiats o fugitius, sinó com aconseguir que no hagin d’exiliar-se, emigrar, refugiar-se o fugir d’uns indrets que avui han esdevingut no-llocs per culpa de fanatismes execrables i una política internacional que va regant el foc amb benzina. Deixar enquistar aquest caos és eternitzar el drama. I l’emigrant d’avui, com el de la cançó, somia retornar a la terra dels pares per poder-hi morir, no pas perquè l’acabin massacrant. (Publicat a El Punt Avui el 25 d’agost de 2015)
