Escrits amb els dits

De totes les amenaces que l’Estat espanyol ha perbocat contra Catalunya n’hi ha una que saben que mai no utilitzaran. Es diu forces armades. Només caldria un canó apuntant-nos, un grinyol de tanc, un clic de fiador o un sorollet de sabre per convertir la independència en un fet amb suport dels països com cal. Això els espanyols ho saben. Tanmateix, s’ha d’entendre que ara que veuen a venir el 27-S perdin una mica els estreps i els revinguin somnis humits de llitera de caserna, efluvis de suor agra de desfilada, lluentor de greix de subfusell amb el qual durant tants anys s’enllustraven els bigotis i es pentinaven la clenxa. El vici secular de l’ordeno y mando costa d’eradicar.

Estiguem ben tranquils que l’exèrcit espanyol no carregarà contra Catalunya. En primer lloc, petit detall, el seu cap suprem és el rei d’Espanya, al qual, francament, no imagino embrutant-se les mans de sang (si no és d’elefant, seguint el costum familiar). Si aquest argument no fos suficient cal dir que els primers interessats a tenir la festa en pau són els mateixos militars. Els ha costat molts anys netejar la imatge internacional i fer oblidar l’exèrcit inoperant que va perdre un imperi, trencar el motllo de Millán Astray, defugir la instantània dels tricornis entrant a punta de pistola al Congrés dels Diputats i deixar de ser vistos com una tropa que, perdut el seu lloc al món, només podia dedicar-se a massacrar els propis conciutadans. Els militars espanyols avui es fan amb coronels i generals de totes les democràcies del planeta i llueixen amb orgull els galons a la pitrera i es dediquen a fer la guerra arreu en missió de pau. L’exèrcit espanyol està massa ocupat per rebaixar-se a perdre el seu prestigi disparant-se un tret al peu tan clamorós.

No cal patir. Aquesta vegada les armes no entraran pas per la Diagonal, sinó per la Meridiana. No seran armes de foc sinó de vot, que no maten sinó que mantenen viva la democràcia. En tot cas, si cal armar-nos amb alguna altra cosa, armem-nos de paciència, per anar aguantant amb un somriure impertèrrit tanta testosterona hispànica i tanta astracanada ministerial. (Publicat a El Punt Avui el 10 de setembre de 2015)