Escrits amb els dits

El magnat de la restauració Danny Meyer ha decidit eliminar les propines a la seva cadena de 13 restaurants, tots a la ciutat de Nova York. En comptes d’això aposta per apujar els sous als seus treballadors i oferir-los un programa de promoció laboral atractiu. La iniciativa no és pas menor, ja que ha causat una tempesta considerable en el sector de la restauració novaiorquès, on el costum de la propina està tan arrelat que en les taules salarials els empleats de sala i els cambrers cobren un sou fix baix perquè ja es compta que amb les gratificacions dels clients acaben guanyant una bona picossada.
Acabi com acabi l’assumpte a la ciutat nord-americana, i es propagui o no, el tema de les propines als restaurants és un dels anacronismes més curiosos d’aquest nostre moderníssim segle XXI. Té un no sé què de regust classista, de condescendència, de recompensa al servilisme. Normalment no dono mai propina si no és petita. És a dir, si em retornen una peça petita d’aquelles que a la butxaca em fan més nosa que servei. Per la resta, els preus abusius que es cobren segons on i segons per quin servei ja semblen portar inclosa no només la propina sinó, en alguns casos, fins i tot el prorrateig de la paga doble.
El que resulta curiós és que aquest costum de les propines no s’hagi estès cap a altres sectors professionals o que, si hi estava arrelat, com en el cas dels acomodadors o la famosíssima iguala dels metges, o la professió ha anat desapareixent i ara tothom s’acomoda sol, o aquesta mena d’impost revolucionari mèdic ha passat a millor vida tret d’alguns casos testimonials reminiscències de temps passats.
La propina, tanmateix, no desapareixerà pas en una de les formes en realitat més esteses que existeix. No es diu pas propina, es diu amb IVA o sense IVA. L’economia submergida ve a ser la sublimació de la propina, el descontrol de la retribució i la pràctica de sobresou més intrínseca de la societat meridional.
N’hi ha molts que detesten la corrupció i blasmen els polítics que han de seure al banc dels acusats per martingales, però quan ve el lampista a casa i els diu si volen factura o no, l’opinió sobre el defraudador té tendència a esvair-se. I, de propina, hi deixen la pròpia integritat. (Publicat a Presència el 18 d’octubre de 2015)