Escrits amb els dits

De Flandes, el millor record que en tenen a Madrid és el llenç de Diego Velázquez La rendició de Breda, obra mestra inspirada en el setge a la ciutat flamencoholandesa que va caure davant dels tercios de la monarquia hispànica l’any 1625. Pintures a banda, el conflicte va acabar amb l’inici de la decadència d’un imperi on el sol es va anar ponent acceleradament durant els segles venidors.

La impressió que tenen per aquells verals dels espanyols és francament dolenta, tot i que d’aquells invasors dir-ne espanyols és una generalització anacrònica. D’entrada, en aquella època la majoria eren mercenaris internacionals. A més, tan o tan poc espanyols podien ser considerats els ocupants com els mateixos flamencs, i els portuguesos, catalans, sicilians i napolitans, per posar alguns exemples d’espanyolitat sobrevinguda, en alguns casos superada amb èxit, en d’altres encara en disputa com bé sabem i patim.

Algunes males experiències s’incrusten en la memòria col·lectiva durant generacions. Amb tants mil·lennis de conflictes, hi ha motius d’oprobi per a tothom, per cert. En llocs de Grècia les malvestats dels almogàvers en el segle XIV encara fan que les famílies amenacin la mainada repatània de fer venir els catalans com si fóssim l’home del sac. Ningú no és perfecte.

Segur que en el conflicte actual entre els flamencs i l’Estat espanyol hi plana l’ombra de la rivalitat històrica. Un recel atàvic en què el senyor ministre Josep Borrell, a l’estil de la millor diplomàcia hispànica, entre dues paraules tan semblants en la forma i tan diferents en el sentit com atenuar i atiar, ha triat per a Flandes la que més pica. (Publicat a La República el 19 d’octubre de 2018)