Escrits amb els dits

Fa un any es va declarar la República. Segurament ningú dels que feia tota la vida que ho estàvem esperant podíem pensar que la sensació seria tan confusa. Al Parlament, als carrers, l’ambient va ser d’emoció tensa, d’alegria impostada, de mal dissimulada preocupació. D’incertesa radical. Fa un any es va declarar la independència perquè no hi havia més remei. La voluntat hi era, els vots hi eren. Paral·lelament, però, el context era clarament desfavorable i qualsevol anàlisi objectiva indicava que valia més marxar cap a casa i esperar temps millors.

Però es va declarar.

No va ser cap error. Hi ha moments en la història que entre totes les opcions no es pot pas escollir la millor, sinó l’única possible donades les circumstàncies. En aquell moment, totes les pressions, les estranyes i les pròpies, havien portat a un carreró amb una única sortida. Endavant, endavant, endavant.

Un any després s’ha vist que va ser un error que era impossible no cometre. Perquè l’alternativa hauria estat una desfeta encara pitjor. Rendir-se dinamitant la confiança del poble guanyador de l’1-O sense poder ni tan sols aspirar a una clemència humiliant. Perquè avui sabem que Espanya no negocia. Només sap guanyar o perdre.

Ha passat un any i l’independentisme és viu, malgrat tots els malgrats, i de l’Estat espanyol avui tothom en sap que no té cap estratègia que no sigui la força bruta, sigui per absència de voluntat o per falta de pràctica. Donades les circumstàncies, el pitjor que pot passar en aquests moments és que quan ens calgui tornar a córrer quedem encallats per un excés de trets al peu. (Publicat a La República el 26 d’octubre de 2018)