Escrits amb els dits

Ja ho deia l’activista negra Rosa Parks: “Com més cedíem i obeíem pitjor ens tractaven.” És en aquest context que la farsa judicial contra l’independentisme avança desbocada. Amb l’abominable escrit de qualificacions provisionals de la fiscalia, l’Estat espanyol demostra un cop més que, mani qui mani a Madrid, l’actitud repressiva i la set de revenja contra els que defensen la resolució dels conflictes a les urnes són insaciables. No té aturador. No pas perquè aquesta causa esperpèntica oberta ara fa un any sigui difícil de reconduir un cop arribats a aquest punt del despropòsit processal, sinó perquè ningú no té cap intenció d’aixecar el peu de l’accelerador.

No hi ha mitges tintes. Un país que fonamenta la cohesió en la prepotència, la coacció i la impunitat no té cap necessitat d’incloure en el vocabulari conceptes com ara diàleg, clemència i negociació. No li cal fer cap altra cosa perquè tothom mira cap a un altre costat, en una Espanya enverinada per l’ultranacionalisme i en un búnquer europeu sense empatia amb la gent del carrer, vinguin de Catalunya o arribin nedant per la Mediterrània.

En aquestes circumstàncies, el republicanisme només es té a si mateix. La força que es pugui fer resistint des de les institucions i fent sentir la indignació pacíficament però incontestable. El judici és una farsa, però l’independentisme és real, i és al carrer on es pot guanyar el torcebraç. Espanya és un enemic temible però alhora debilitat per la seva dinàmica de descomposició política. Cal intel·ligència estratègica i solidesa col·lectiva per aconseguir que es vagin enfonsant ells sols en aquest fangar delirant. No passaran. (Publicat a La República el 2 de novembre de 2018)