Escrits amb els dits

Fa anys que els catalans patim la situació de les altes instàncies de la judicatura espanyola. El TC, l’AN i el TS són maquinàries corsecades i estiragonyades pels interessos polítics i per la capa de conservadorisme preconstitucional que les impregna. Són fets constatats des de fa anys i panys per aquests verals, però sembla que els nostres estimats veïns espanyols comencen a obrir els ulls. Amb la penosa actuació del Suprem en el cas de les hipoteques, molts ciutadans que miraven cap a un altre costat amb les extralimitacions contra Catalunya ara intueixen que potser el problema no és Catalunya sinó els jutges, i que això és una bomba de rellotgeria.

Fent un exercici d’empatia es pot pensar que els que pitjor ho passen (a banda de les víctimes de les arbitrarietats) són els centenars de jutges i jutgesses que, pròxims a la gent, intenten fer la seva feina amb professionalitat, envoltats d’estretors i saturació. El desprestigi que transmet l’alta magistratura corre el risc d’escolar-se cap a baix. A poc a poc, va prenent la sensació de desconfiança generalitzada en l’administració de justícia, una institució que, per la seva intrínseca capacitat punitiva, és fins a cert punt normal que sempre es balancegi damunt la ratlla de l’antipatia. Quan el respecte només s’aconsegueix fent por, malament rai.

La crisi espanyola, amb un poder judicial de vergonya aliena, una monarquia desacreditada, una economia pengim-penjam, un espionatge que sobreïx de les clavegueres i un sistema polític escorant-se cap a la dreta totalitària és molt més profunda del que sembla. No ho perdem de vista a l’hora de dissenyar l’estratègia catalana. (Publicat a La República el 9 de novembre de 2018)