Borrell, amb les botes posades
30 novembre 2018 per Carles Ribera
Als que venim de segle XX endins, una de les sorpreses mĂ©s grans que ens ha portat la vida Ă©s descobrir amb estupor que en les pel·lĂcules d’indis i cowboys els bons eren els primers. Van ser molts dissabtes a la tarda davant la tele en blanc i negre, i algunes sessions dobles al cinema, contemplant com Errol Flynn, John Wayne, Richard Widmark i James Stewart ens mostraven les mil i una maneres de matar, naturalment en defensa pròpia, qui fos el pell roja que portĂ©s plomes al cap, com si es tractĂ©s d’una mena d’éssers molestos, de fauna salvatge que dificultava l’avenç de la civilitzaciĂł oest enllĂ .
Tot i que la majoria ja ho intuïem, perquè a l’hora del pati o a les festes de disfresses sempre feia més grà cia portar un arc amb una fletxa de ventosa que no pas un revòlver platejat de plà stic que feia clic-clic, amb el temps i un relatiu canvi de discurs a Hollywood vam constatar que en realitat allò va ser un extermini.
Avui ho sabem tots menys el ministre Borrell. Sembla que no ha pogut posar-se al dia cinematogrà ficament més enllà  La diligencia (1939), l’aclamat film de John Ford que va consolidar el relat de l’indi malvat i cruel.
El senyor Borrell no estic segur si en la seva peroraciĂł històrica sobre els Estats Units va sublimar l’atreviment de la ignorĂ ncia o bĂ© va recargolar la perfĂdia de la mala fe. De tota manera, en un paĂs normal no hauria de dimitir pas per aquesta relliscada, perquè el dia del col·loqui ja l’haurien enviat a casa pel tema Abengoa. A Madrid, però, ja se sap que sĂłn dels que sempre prefereixen morir amb les botes posades i fer passar els altres per dolents. (Publicat a La RepĂşblica el 30 de novembre de 2018)