Escrits amb els dits

No soc pacifista. Simplement soc pacífic. No és pas, doncs, una qüestió de conviccions, sinó de caràcter. En una guerra, només hi sabria fer de mort. En qualsevol conflicte violent m’assignarien el paper de víctima. No hi puc fer més. No és covardia, sinó temperament. A banda d’aquesta tirada personal a la no-violència per una qüestió d’aptitud, trobo que, en general, és molt més eficaç a la llarga intentar resoldre qualsevol disputa enraonant o, si no és possible enraonar perquè ningú no ens vol escoltar, o perquè davant les nostres raons hi trobem agressivitat, resistint.

Amb el 21-D a les envistes i liquidada de moment la possibilitat d’enraonar perquè des de Madrid no atenen a raons excepte a la d’estat, toca resistir. Hi ha protestes efectives que no impliquen violència activa. Fa una dècada que n’explorem les possibilitats i, encara que es pugui pensar que han estat infructuoses, han tingut més efecte que totes les estratègies dels 300 anys anteriors. Hem portat Espanya a l’únic terreny que no domina per falta d’experiència: el conflicte no violent.

Tenim exiliats, tenim presos i tenim presos en vaga de fam. Podríem interpretar-ho com una derrota, però només serà una derrota si acaba en desfeta. L’Estat espanyol viu en estat de xoc des de fa mesos perquè no sap com sortir de l’embolic. Mentrestant, es van reescalfant entre ells.

El 21-D tenim l’oportunitat de fer un pas més cap a la consolidació del moviment republicà o de perdre-hi bous i esquelles. No entrem en la dialèctica de la violència, perquè ni és dialèctica ni mai la dominarem millor que ells, no sé si per caràcter o per convicció. (Publicat a La República el 15 de desembre de 2018)