Escrits amb els dits

La desproporció consisteix, si em permeteu la metàfora, a abocar dues cullerades de sucre en una recepta que en requereix una. Posar-hi una cullerada de sal no és desproporcionat, és fer-ho malament. I setze cullerades són una barbaritat. És per això que la cacera de la Policía Nacional contra setze ciutadans, dos d’ells electes, aquesta setmana a les comarques gironines no es pot pas qualificar de desproporcionada. Hi ha hagut, ras i curt, una operació incompatible amb qualsevol recepta democràtica.

Amb aquest episodi hem pogut tornar a constatar, com va passar l’1-O, la impotència (i la perillositat, és cert) d’un estat que ha arribat a la conclusió que només pot mantenir la unitat d’Espanya decretant l’estat de por. Tant li fa que a Madrid mani la dreta o l’esquerra, vull dir el PSOE.

Si no fos que la situació és real, el context actual semblaria un capítol d’aquelles sèries amb els personatges arquetípics del policia dolent i el policia bo. Tots dos persegueixen el mateix objectiu. Un ho fa amb bones maneres. L’altre és l’expeditiu. Sent generosos, el policia bo d’aquesta pel·lícula seria Pedro Sánchez. Si no em feu cas a mi, entrarà el company perillós. En aquesta trama, com passa en els films més recargolats, la parella d’agents no persegueix els culpables sinó els innocents.

Sigui com sigui, dimecres la brigada politicosocial va demostrar a Girona que el policia bo no és ni capaç de semblar bo. Qui vulgui un gest de Sánchez ja pot esperar assegut. Suposant que la intenció hi sigui, cosa que és suposar per sobre de l’evidència, és impossible que pugui fer cap gest algú que no controla el moviment dels seus braços.

(Publicat a La República el 19 de gener de 2019)