Escrits amb els dits

El senyor Pedro Sánchez va llançar ahir una tovallola que encara fa olor de suavitzant, perquè en el combat de l’atrotinat quadrilàter espanyol en comptes de suar s’ha limitat a esquivar, amb un joc de peus força matusser, els directes de l’oposició i els ganxos procedents de les seves pròpies files. No s’ha esforçat més del compte perquè, en el fons, és dels polítics que creuen que el nomenament per a l’exercici d’un càrrec és la culminació de les seves aspiracions i no pas l’inici de les seves responsabilitats.

El senyor Sánchez ja pot posar al currículum que ha estat president del seu país; ja percep la remor suau que mouen les portes giratòries. Té el futur blindat perquè, personalment, no s’hi juga res ni corre cap risc. No anirà a la presó, ni a l’exili i, si s’escau, la seva caiguda serà flonja, ondulant com una ploma de colomí cap a alguna canongia on poder viure amb confortabilitat una llarga jubilació. Consells d’administració? Consell d’Estat? Quina dolça somnolència!

Per això va a les urnes. Si perd, la llopada pèrfida del seu partit ja s’ho farà. Si guanya i pot governar esdevindrà l’heroi d’aquesta socialdemocràcia europea que fa polítiques de dretes perquè les polítiques de dretes sempre és millor fer-les que no pas que te les facin. Win-win, Sánchez.

La convocatòria electoral és una gran notícia per al republicanisme català. La credibilitat del moviment independentista es basa en les urnes. Allà on hi hagi urnes s’ha d’anar a votar. I a guanyar. En unes eleccions generals espanyoles, guanyar no és patir per si s’imposa la dreta, la més dreta, l’encara més dreta o l’esquerra conservadora. Per convicció o per por, quan miren cap a Catalunya tots són iguals. A les urnes espanyoles, per als catalans, els resultats propis són els únics que compten. Junts, units, per separat, a ser possible sense barallar-se, els partits republicans han de demostrar que la seva força al carrer es manté i s’eixampla. El republicanisme no pot posar les seves esperances en Sánchez –ep, excepte que es digui Jordi!–. El dia 28 d’abril ens veiem a les urnes. Segur que no vindrà ningú a impedir-ho a garrotades. Aprofitem-ho.

(Publicat a La República el 16 de febrer de 2019)