Escrits amb els dits

Robespierre va ser, com és conegut, un dels grans noms de la Revolució Francesa, defensor entusiasta de l’aplicació de la guillotina per escapçar indesitjables en el camí cap a la perfecció revolucionària. Venerat per la seva rectitud, va rebre el sobrenom de l’incorruptible. Era tan estricte que va fer tan i tan fi el sedàs per on filtrava la puresa ideològica que no hi va passar ni ell. El seu propi cap va rodolar cap al cabàs on jeien les testes que ell mateix hi havia fet caure.

El cas m’ha revingut des del món d’ahir arran de la represàlia televisiva contra Toni Albà per un comentari sexista a can Twitter referent a Inés Arrimadas. No reproduiré la piulada perquè la trobo barroera i masclista, en l’ordre que vulgueu. Si el destinatari de l’insult hagués estat jo, potser també m’hauria indignat, tot i que sempre he relativitzat la piuladissa en unes xarxes que veig com a sobreeixidor per esbravar-se.

El cap del monarca polonès Albà ha rodolat, doncs, per un comentari que trobo tan bord com excessiva la punició. Amb l’humor cal un marge de tolerància que sovint escaguitxa les costures de la correcció política. Per exemple, la sortida de to ha estat tan desafortunada com el tractament dispensat pel Polònia a Soraya el mateix dia que es defenestrava el comediant, en un gag en què es feia mofa de l’estatura de l’exvicepresidenta. Riure’s del físic d’una dona (o d’un home, val a dir) és de primer curs de mal gust.

Deu ser que no tinc prou sentit de l’humor oficial, o que el meu parer sí que està en minoria absoluta. O potser deu ser que Albà no ha estat pas apartat per un acudit masclista, perquè és perfectament possible fer-ne fins i tot dient-se Toni i que TV3 no emeti cap comunicat. No ha estat pas pel què ha dit, sinó per contra qui ho ha dit. Sembla clar que no cal que ningú apliqui el 155 a TV3 perquè ja se l’apliquen ells mateixos. Avui roda el cap d’Albà. Demà, a aquest pas, el dels seus puristes guillotinadors.

No sé si els catalans acabarem veient alguna altra república que no sigui la que esteu llegint, però el pitjor que podem fer mentre esperem és que la por als altres ens faci acabar actuant com si fóssim ells.

(Publicat a La República el 2 de març de 2019)