L’any de la independència
12 gener 2010 per Carles Ribera
DesprĂ©s d’un any 2009 que ha vist com el poble catalĂ començava a opinar sobre el seu futur com a paĂs sense esperar que els partits s’hi posessin al davant, el 2010 es presenta com l’any de la independència de Catalunya.
Ja ho sé. La majoria dels lectors que heu arribat fins al punt i a part anterior en aquests moments us esteu recuperant de l’atac de riure que us ha generat la meva predicció, el meu vaticini, el meu pronòstic nacional per a l’any que fa poc més d’una setmana que hem començat. Si voleu m’espero que us eixugueu les llà grimes que us han començat a brollar amb les contorsions pròpies de la hilaritat desbocada que, somiatruites de mi, us he provocat.
M’espero.
Continuo esperant-me.
Ja esteu? Ulls eixuts i ben torcats?
Doncs vinga, continuo: deia que si el 2009 va ser el de l’inici de l’embranzida independentista sense pors, sense complexos, ni manies ni boques petites, però tambĂ© sense força legal, aquest 2010 es pot començar a encarrilar la cosa per la via de la polĂtica vĂ lida, la que ens ha de conduir cap a l’estat catalĂ que molts, cada cop mĂ©s, i cada cop mĂ©s dels que comptĂ vem ser els mateixos que cada cop som mĂ©s, volem tenir per governar els nostres destins dintre d’aquest mĂłn globalitzat on ja fa temps que no es pot anar per lliure però on sĂ que cal que hi anem lliures.
De moment, encara queden, pel cap baix, un parell de tongades de consultes populars que han de continuar sumant suports visibles als prop de 200.000 ciutadans que el 13 de desembre passat van expressar inequĂvocament el seu suport a la independència de Catalunya. Abans del juny, si l’onada no s’estronca per la coneguda tirada catalanista a l’autoflagel·laciĂł, l’autofĂ gia i la devociĂł al lema Tants caps tants barrets; si s’aconsegueix resistir anĂmicament l’escomesa mediĂ tica espanyolista (la que ve d’Espanya i la que ve de la Catalunya espanyola) que ens voldrĂ convèncer per mĂ©s evidències en contra que tinguin que no som prou; si aconseguim esquivar tots aquests pals que amenacen la roda cap a l’alliberament nacional, ens plantarem a la tardor amb la força suficient i la convicciĂł necessĂ ria per aconseguir una majoria independentista al Parlament de Catalunya, el lloc on, com a paĂs democrĂ tic que som, ha de començar el procĂ©s per convertir l’Estat espanyol en el nostre benvolgut veĂ.
Què? Ja us torna a aflorar el riure per sota el nas?
No sĂ© quin problema hi veieu. No hi ha res de tot el que he escrit fins ara que no es pugui assolir amb la voluntat majoritĂ ria dels catalans. No hi ha dubte que Espanya farĂ mans i mĂ nigues legals i polĂtiques per frenar-nos. Però la voluntat popular, en un entorn democrĂ tic, arriba un moment que no es pot continuar reprimint. Pot ser que no hagi calibrat bĂ© la situaciĂł i que erri clamorosament la predicciĂł. Però si a final d’any no som independents, o no som en el camĂ irreversible de ser-ho, ja no podrem donar les culpes a ningĂş mĂ©s que no siguem nosaltres mateixos. Ara ja sabem que podem. Però, gosarem voler?


