Escrits amb els dits

La prestigiosa revista Science publicava fa uns dies un estudi efectuat per un equip de recerca francès que revela que el cervell humà no és capaç de concentrar-se en la realització de més de dues activitats alhora. Un exemple clar, suposo, podria ser escriure aquest article i mantenir la conversa amb els companys que acaben d’acostar-se a la meva taula mentre jo estic intentant, treballosament, teclejar a l’ordinador això que esteu llegint. Però l’exemple no és tan clar: m’estan explicant alguna cosa sobre la qual no us en puc dir ben res perquè no els escolto, sinó que vaig responent mecànicament amb cops de cap afirmatius tot dient «i tant, i tant», esperant, pel meu bé, que no m’estiguin manllevant diners, aconsellant-me una inversió en deute públic grec o fent-me proposicions sexuals, una situació especialment dramàtica si és la tercera opció, perquè haurien de saber que si fossin el meu tipus ja faria estona que hauria deixat d’escriure aquest article i només tindria ulls per a elles, tot i que, per començar, haig de dir que molt haurien de canviar l’aspecte, perquè els contertulians que tinc al davant ara mateix són ells.
En fi, ja han marxat. Abans que s’acosti algú altre amb un altre ciri trencat us continuaré explicant que aquests investigadors francesos han arribat a la conclusió que cada hemisferi del cervell pot assumir una tasca i que, per tant, fent una suma ben senzilla, arriben a la conclusió que si els humans tenim dos hemisferis cerebrals podem fer un total de dues coses. Diuen que si intentes assumir una tercera activitat, o una quarta, o una cinquena, ja no hi pots prestar tanta atenció i la fas malament. La qual cosa em porta a pensar quina és la segona cosa que estava fent ara fa una estona, quan no he pogut compaginar la redacció d’aquest article amb l’animada tertúlia dels col·legues. Potser era la digestió? L’acte de respirar? El bombeig de sang a les artèries? No, perquè es veu que els actes automàtics del cos no compten. O sigui, que arribo a la conclusió que la raó per la qual no encaixo amb els paràmetres de l’estudi efectuat per aquests científics del país veí de dalt és, senzillament, perquè l’experiment l’han fet amb un cervell de dona, que és l’únic ésser humà realment capacitat per simultaniejar activitats tan diferents com ara parlar per telèfon i mirar la televisió (i després saber dir-te de què anava el programa), llegir el diari i pensar què falta a la nevera, o practicar el sexe, rumiar per quin motiu es barallarà amb la parella d’aquí a deu minuts i encara hi podríem afegir recordar que no ha demanat hora a la perruqueria.
Alto! Ara em direu que acabo d’enfilar una tirallonga de tòpics molt suada començant per la creença que sosté que els mascles no sabem fer dues coses alhora.
Què voleu que us digui. Si sou dones aparellades amb homes, segur que majoritàriament estareu d’acord amb mi. Si sou homes, penseu una mica en el vostre cas. Ep, ara no, que no us voldria pas col·lapsar el cervell. Primer podeu acabar de llegir aquest article. Ara sí, ja està. (Publicat a Presència, el 2/5/2010)