Escrits amb els dits

Viatjo en tren a primera hora del matí, en un mitjana distància d’aquests nous on per un ull de la cara vas com un senyor i pots aclofar-te bé a la butaca per gaudir d’una becaina reparadora que aquest matí em convé perquè he anat a dormir tard.
No aconsegueixo clapar ni un minut.
Un cop el tren arrenca, només de tancar els ulls m’arriba, una mica distorsionada però totalment recognoscible, la melodia de Highway to Hell, el mític tema dels no menys famosos AC/DC, una banda que si per alguna cosa no ha destacat mai és pel seu repertori acústic o i el seu so minimalista. Coi, penso estranyat, quan has entrat al tren t’has assegut en aquest seient perquè no hi havia gaire ningú pels voltants. Aixeco el cap i, efectivament, no veig cap congènere pels voltants. Inclino discretament el cap i estiro el coll cap al passadís: ningú. Bé, ningú tret d’un individu, que queda just a l’altre extrem del vagó on sóc. Està assegut de cares a mi. Porta uns auriculars i, aparentment, dorm com un liró.
És ell. Els grans èxits del heavy metal emergeixen d’aquells botonets que, teòricament, permeten escoltar música privadament en llocs públics, i m’arriben en un volum perfectament audible a més de cinc o sis metres de distància. Aquest noi no és pas que dormi, em dic: és que deu ser mort. Perquè em sembla increïble no només que pugui estar dormint sinó que, despert o en stand by, el seu aparell auditiu resisteixi impertèrrit la quantitat de decibels que estan entrant a raig per la seva orella, tan a raig que en sobreïx prou per inundar la resta de passatgers.
Ara és el torn de l’Smoke on the water, de Deep Purple. No puc pas dir que no m’agradi el repertori, tot i que tiro més cap al rhythm&blues, la psicodèlia o el jazz. Això no obstant, el meu neguit està relacionat amb l’estat auditiu del propietari de l’aipot, l’emepetrès o de com es digui l’andròmina que li està bombardejant els timpans.
Però bé, ja s’ho farà, concloc. I com que no puc dormir obro el diari que m’he comprat al quiosc de l’estació on, a les pàgines de societat, topo amb una notícia que em retorna al meu sorollós company de viatge. Resulta que s’acaba de celebrar el Dia Mundial del Soroll. El 28 d’abril. Ja són ganes de celebrar, però en fi, almenys dies d’aquests que es consagren al soroll, al silenci, al medi ambient, al que sigui, serveixen per fer públics estudis científics que poden ser d’alguna utilitat a l’hora de conscienciar la població. En aquest cas, l’estudi de torn indica que s’ha disparat de manera alarmant la sordesa entre la població jove. La causa, segur que ja la intuïu: l’ús i abús dels auriculars. S’ha disparat tant aquest problema que resulta que la generació que ara està pels volts de la vintena, quan en tinguin dues vegades la vintena ja hauran de posar-se audiòfons. Si, ho heu sentit bé, ehem, vull dir ho heu llegit bé: a quaranta anys, tots sords.
Estic temptat de regalar-li el diari al company de vagó. Que, per cert, no és mort com pensava: s’atura el tren, ell s’aixeca i baixa. No he sigut a temps de regalar-li el diari. Llàstima. Ho sento. Ell no. (Publicat a Presència, el 9/5/2010)