Escrits amb els dits

Els ministres de Transports europeus van començar a encarrilar ahir la decisió sobre si fan passar el corredor de mercaderies ferroviari pel centre de la península Ibèrica o, com tot sembla apuntar, per la Mediterrània.
Fer-ho per l’interior és abocar l’esperança econòmica de Catalunya al corredor de la mort. Sobre el mapa i amb dades tècniques i crematístiques a les mans, és de calaix que la millor opció és que aquesta artèria vital per al dinamisme comercial europeu passi arran de mar, una decisió que no faria altra cosa que ser absolutament coherent amb els milers d’anys d’història que ens ensenyen que aquesta via natural ha estat el camí de l’intercanvi entre el nord del continent i el sud no només del continent sinó de més avall i tot.
Els aragonesos diran que ells no en tenen cap culpa, de viure en una part del planeta que no és terra de pas. I argumentaran que acollir el traçat d’aquesta infraestructura els podria anar bé de cara a la revitalització regional. Cert. Però els podria anar igualment bé (i això els sortiria molt més barat) deixar de donar l’esquena a Catalunya i mirar-la com la seva aliada natural a l’hora d’obrir-se al món, cosa que també demostra la història almenys fins que Castella va decidir eixamplar-se.
El Corredor Mediterrani, doncs, és el més indicat si els que han de decidir-ho es guien pel seny. Però això no significa pas que Europa acabi adoptant una decisió assenyada. Perquè Espanya, debilitada ara en el context europeu, de cor optaria per arraconar-nos perquè, en el fons, a l’hora de la veritat saben que Castella no és tan ampla i en aquests assumptes mentalment tracten Catalunya com un afer exterior. En tot cas, el millor que tenim a favor és que el Corredor Mediterrani no és només una bona opció per a Catalunya: ho és sobretot per a Europa. (Publicat a l’Avui el 10 de juny de 2010)