Escrits amb els dits

Aquest mes Espanya està paralitzada. Aquest mes? Fa mesos que està en estat de paràlisi, em direu vosaltres. Però no em refereixo pas a la situació econòmica. Parlo del futbol. Un futbol que de vegades, com amb el Campionat del Món de seleccions nacionals, es demostra que no és pas només un esport. M’hi jugaria un pèsol, què un pèsol, m’hi jugaria una pesolera, que un dels ciutadans més interessats que l’equip dels nostres veïns espanyols guanyi el Mundial de Sud-àfrica és el senyor José Luis Rodríguez Zapatero. Res no li aniria millor per llimar crispació i per superar les hores baixes generalitzades que viuen el seu govern i la ciutadania en general, ciutadania entre la qual ens trobem molts catalans que no voldríem haver de compartir aquesta unitat de destí (allò d’en lo universal m’ho estalvio), no pas perquè hi tinguem cap animadversió sinó perquè, senzillament, de ciutadania volem tenir la nostra pròpia.

Ara podria fer una filípica contra la frivolitat espanyola d’utilitzar el futbol com una cortina de fum dels problemes reals i pontificar que això és ser un país poc seriós i que quina poca talla i que bla, bla, bla. Però no ho diré pas perquè tots sabem que si en aquest Mundial hi jugués la selecció catalana també actuaríem si fa no fa de la mateixa manera. El pa i el circ són una medecina global. I quan falla el pa, doble ració de circ.

Dissortadament, però, no tenim pas selecció catalana per poder portar a la pràctica la meva suposició. És cert que, com que els espanyols aquest cop hi van forts, hi ha molts catalans que comencen a enganyar-se amb la cantarella que, de fet, no és Espanya sinó el Barça qui juga el Mundial. Deuen ser els mateixos que somien truites com ara l’encaix de Catalunya a Espanya, o que el TC sentenciarà amb seny. Ja s’ho faran. I a Sud-àfrica, que guanyi el Barça: força Messi.

(Publicat a l’Avui el 14/06/2010)