Escrits amb els dits

A molts militants convergents que porten mesos fent campanya entusiasta per les consultes sobiranistes segur que si els punxen no els treuen sang quan dissabte van sentir Artur Mas proclamant que ara no és pas l’hora, segadors. Bé, fa tant de temps que els convergents es deixen estrènyer periòdicament el cilici nacional per recordar-se que són gent de seny i que el sobiranisme és pecat (d’obra: el de pensament, no), que ara mateix deuen estar lloant el líder convençuts que s’havien deixat endur per la rauxa, i tres parenostres i una avemaria de penitència ho curaran, o eren tres avemaries i un parenostre, tant li fa.
El més greu del cas, però, no és pas la punyalada en la vigília d’una de les onades sobiranistes, sinó el justificant de la coltellada. Afirma Mas: “Cada cop hi ha més gent que creu que tenim dret a decidir el nostre futur. La fruita és cada cop més madura. Però també la gent diu que quan això es faci ha de ser per guanyar el futur, no per perdre’l. La clau de Catalunya és guanyar, perquè ja acumulem massa derrotes”. L’argument, doncs, és diàfan: Catalunya només hi guanyaria si sortís un sí a la independència. Interessant. Perquè d’aquí se’n desprèn, primer, que Mas és independentista. Segon, que el dret a decidir de Catalunya només ho és a decidir que sí. I, tercera, i en conseqüència, que els que votessin no, farien perdre a Catalunya. El dret a decidir, senyor Mas, és una altra cosa. És poder escollir per nosaltres mateixos. El que sigui. I surti el que surti, Catalunya hi guanyarà, perquè ningú no haurà triat per nosaltres. O és que Catalunya només som els que votaríem sí?