Escrits amb els dits

La capacitat humana de fer el ridícul és directament proporcional a la incapacitat per adonar-se que es fa el ridícul. És una veritat irrefutable i suposo que aquest és el motor que impulsa una nova moda importada dels Estats Units que s’està començant a imposar a casa nostra. Consisteix en l’enregistrament de videoclips de factura més o menys professional amb els companys de feina o d’estudis o poseu-hi el col·lectiu humà que vulgueu, per bé que d’enregistraments rodats per famílies o per presidiaris, per posar un parell d’exemples, encara no tinc notícia de cap.
Lip dub, se’n diu d’aquesta nova afició. Literalment, significa doblatge de llavis, si no em fallen els meus coneixements d’anglès. Aplicat als casos que estan proliferant sobretot a través del canal Youtube, el lip dub consisteix en alguna cosa més que moure els llavis fent veure que cantes una cançó que en realitat és un èxit conegut que canta algú tan conegut com el seu èxit. Poseu-hi el tema més divertit o la tonada més enganxosa. Si és en anglès, queda més cool. Si és en català sempre és més fàcil de sincronitzar el moviment de llavis amb la lletra de la peça. També inclou coreografies i fins i tot una mica de guió. Per resumir-ho, ve a ser allò que quan érem petits fèiem al menjador de casa amb els nostres discos preferits, perquè quan érem petits, en una època tecnològicament limitada i econòmicament modesta, el tocadiscos era un bé col·lectiu de la família objecte de disputa. La diferència és que aquelles xarlotades d’aleshores quedaven en la intimitat de la llar (les meves imitacions de Mark Knopfler o Frank Sinatra eren realment lamentables) i en canvi ara són executades en públic i a més a més enregistrades de manera convenient per ser difoses mundialment a través de la xarxa.
Res en contra. Que la gent s’esbravi, i més en temps de crisi, és un gran què. És més, segur que hi deu haver més d’un psicòleg laboral que canta, en aquest cas sense playback, les excel·lències d’aquest tipus d’activitats que presumptament ajuden a la cohesió de grup, al foment de la creativitat col·lectiva, a la interacció jeràrquica i, només faltaria, a l’obertura personal cap als col·legues.
Tradicionalment aquests objectius s’havien promogut a través dels sopars de feina, de classe o d’escala de veïns. Després de dècades d’experiència, tothom sap que a les hores petites no sol pas aflorar la companyonia ni l’amistat sinó que emergeix el pitjor de cadascú perfumat per una bravada d’alcohol i un exhibicionisme sexual o lúdic, o totes dues coses alhora, que la majoria de vegades acaben en una gran ressaca i poques ganes de tornar-te a trobar els companys o les companyes amb qui vas ballar la conga la nit anterior. Ara, que segons com es miri això del lip dub en realitat és un pas enrere en el nostre procés de civilització. Perquè en el fons consisteix a ballar la conga sense anar begut. Algú em dirà que és un avenç, que la nostra societat és menys reprimida. Desinhibida. Que s’ha descordat les cotilles mentals. Jo diria a aquest algú que tornés a llegir la primera frase d’aquest article.

(Publicat a Presència el 20 de juny de 2010)