El cafè de les delÃcies
26 juliol 2010 per Carles Ribera
A mitjan juny vaig començar a treballar al barri del Raval de Barcelona. Amics i coneguts (els saludats no perquè els saludats et saluden i són saludats però no s’aturen a xerrar perquè altrament haurien de canviar de categoria) m’havien advertit durant setmanes que, ui, això d’anar a petar al Raval és tota una experiència multicultural. Multicultural, si ho veus només escrit, és un terme purament descriptiu. Quan el sents en boca d’algun interlocutor, llavors es connota positivament o negativa, depenent de l’entonació. Hi ha gent que pronuncia multiculturalitat com si et digués moros de merda. Hi ha gent que pronuncia el mateix mot com si es referÃs a Port Aventura. Hi ha molt poques persones que mantenen una neutralitat descriptiva davant del terme. Jo tinc el costum de no pronunciar-la. Perquè trobo que multiculturalitat, com diversitat, o mestissatge, no aporten res que no defineixi el terme cultura a seques. El món conegut, fa segles que ja no és monocultural. Per tant, multiculturalitat és una redundà ncia.
Sigui com sigui, la majoria de personal que m’havien fet comentaris sobre el Raval, tiraven cap al tremendisme. Vigila amb la cartera. Vigila amb les putes. Vigila amb la droga. Vigila amb les ganivetades. No parlis català que no t’entén ningú (com si l’Eixample, en canvi, fos Vilabertran).
El primer dia, arribo acollonit. Entro a la redacció d’hora, arreplego quatre diaris i em disposo a fer una llegida tot prenent el primer cafè del matÃ. Surto amb el cor encongit i començo a caminar cap a la rambla del Raval. Hi arribo sencer. Miro a veure si hi ha alguna cafeteria. M’havien advertit, ui, només hi ha kebabs i menjar pakistanès i tot bruteja. A mà dreta, mirant a muntanya (a Barcelona tothom pren com a referència el mar o la muntanya, tot i que ni el mar ni la muntanya normalment no es veuen si no hi ets davant), mirant a muntanya, deia, llegeixo en un rètol Cafè de les DelÃcies. Fa bon aspecte. Hi entro. Rajoles hidrà uliques amb decoració vegetal, sostre alt, barra de fusta, cadires de balca, cadires de fusta, taules de fusta, taules rodones de marbre amb vora de llautó, taules de taula de mà quina de cosir antiga, i un llum Art Déco. Acollidor. M’assec. Al meu voltant, mitja de dotzena de persones, de tonalitats diferents i idiomes diversos. Demano un tallat. Quan vaig per fer el primer glop, quedo amb la boca oberta i la tassa immòbil a mig camÃ. Sona Qualsevol nit pot sortir el sol, de Jaume Sisa. En quaranta-un anys de vida (meva, no de la cançó) no l’havia sentida mai en cap fil musical d’un establiment públic a Catalunya. La cosa no s’acaba aquÃ. Després d’una tonada en alemany que no identifico, m’arriba «no hi fa res no plorar, no hi fa res morir, el desig és tossut, va trenant el seu camû, en la veu de Maria del Mar Bonet. No exagero si dic que em vénen llà grimes als ulls de l’emoció. Unes llà grimes que ja no puc contenir quan, a continuació, sento Serrat: «La rà dio antiga, el rellotge gran que encara sona d’hora en hora amb mandra. I s’agafen les mans els vells amants…» Plego els diaris, pago i surto a la rambla del Raval, convençut que això de la multiculturalitat és una redundà ncia extraordinà ria.