Escrits amb els dits

Tot caminant per l’Eixample de Barcelona, mig despoblat per l’efecte del mes d’agost, topo amb un gran anunci d’aquests que claven gairebé al bell mig de la vorera barrant el pas. Al plafó m’anuncien un producte d’alimentació destinat a la mainada. Una marca que té anys i panys, tants anys i tants panys que ja l’anunciaven quan jo era mainada. Segons constato, l’esmentat producte (més ben dit, no esmentat, perquè de moment no he dit quin és) encara es ven o, si més no, encara l’intenten vendre. «Con Tulipán cada día, crecer es pan comido», diu l’eslògan que tinc al davant. La frase està impresa sobre la imatge d’un marrec que salta d’alegria amb una terrina de Tulipán a la mà.
Caram, caram, «crecer es pan comido». Què us hi jugueu que hi deu haver una agència de publicitat que ha cobrat uns bons honoraris per idear un eslògan tan original.
La visió d’aquesta propaganda no només m’ha propulsat mentalment a la meva edat més tendra, sinó que també m’ha fet revenir d’un fet que ja tenia arxivat a la memòria i no pas en cap de les calaixeres que queden més a mà. He recordat que el Tulipán va marcar l’inici de la meva consciència nacional. Ja sé que sona estrany. Normalment aquests aspectes decisius de la construcció de la ideologia política d’una persona són desencadenats per esdeveniments o situacions de més gruix èpic. Sovint passa, però, que un petit detall, sense importància aparent, actua com una autèntica revelació. És el meu cas. Els que teniu una edat no inferior als quaranta anys probablement recordeu amb una certa nitidesa aquell espot televisiu en què un reporter amb ulleres de pasta gruixuda i un mostatxo considerable aterrava en el pati d’una escola amb un helicòpter tunejat amb el logotip de l’esmentada margarina. N’he trobat una versió a can Youtube, que no sé si és la més antiga perquè el coi d’helicòpter va viure uns quants remakes, i que si ara fóssiu a internet podríeu veure clicant Anunci . Si no accediu a aquest article a través  d’internet, us explicaré que el reporter bigotut en qüestió, micròfon en mà, enquesta els nens sobre el gust dels entrepans que s’estan cruspint a l’hora de l’esbarjo. Un dels marrecs li respon, «como siempre, ni fu ni fa». Total, que unten el pa amb allò i l’anunci acaba amb una frase que també devia crear alguna llumenera del sector creatiu: «Con Tulipán se acabaron los bocadillos aburridos».
I la meva consciència nacional, on para? Ara ve: durant mesos i mesos vaig contemplar l’espot en silenci, sense entendre-hi res. No hi trobava el sentit, a la història. Fins que un dia, carregat de valor, entro a la cuina i, mirant la meva mare als ulls, li formulo el dubte que em tortura:
–A veure, mare, això del Tulipán, es posa abans o després de sucar el pa amb tomata?
La resposta, com bé sabeu, va ser que la panacea del berenar de la meva generació no es posava abans, ni després, de la tomata. Es posava en comptes de. I heus ací que vaig topar amb el primer fet diferencial de la meva vida. Han passat trenta anys llargs i ja ho veieu, aquí em teniu esperant que el TC m’obligui a untar l’entrepà de fuet amb margarina.

(Publicat a Presència, el 29 d’agost de 2010)