Escrits amb els dits

Un dia d’aquests la vostra mainada tornarà a escola i, coincidint amb el retorn als estudis, com que es veu que els mestres no els deuen fer treballar prou, els tornareu a apuntar a classes d’anglès (i de xinès o japonès, tant de moda), de solfeig i de piano, o de guitarra, o de violí que fa més fi, els portareu a fer dansa clàssica amb un tutú ben estofat, els fareu jugar a futbol, o a bàsquet, o a futbol els dilluns i els dimecres i a bàsquet els dimarts i els dijous, i no els reservareu cap hora per a classes d’informàtica, primer perquè els dies no tenen més hores i segon perquè això de les classes d’informàtica ha passat a la història com hi van passar també en el seu temps les classes de mecanografia (recordeu aquelles pesades i sorolloses sessions de qwerty, poyoui, asdfg ñlkjk, i sant tornem-hi fins a l’extenuació?) perquè d’informàtica les úniques classes necessàries serien les impartides per la canalla amb nosaltres escarrassant-nos per veure si ens posem al seu nivell.
Sempre que torna el setembre em faig la mateixa pregunta: Cal sobrecarregar tant d’estímuls els nens i les nenes? Cal afegir-los a un programa escolar que, teòricament, és el que els ha de donar l’educació que necessiten?
Una pregunta que en porta altres de relacionades, com ara la qüestió sobre si la formació extraescolar es fa en funció de les necessitats reals de l’interessat o de les frustracions acumulades dels seus progenitors. Costa de saber si aquell xiquet que tragina un violí més voluminós que ell va a formar-se o, simplement, està pagant el desig no satisfet del seu pare o de la seva mare de no haver pogut estudiar solfa. I quan dic violí podem dir tennis, teatre o pintura artística. És curiós, curiosíssim, però a mi em fa l’efecte que per més preparats per a l’absorció de coneixements que estigui un ésser humà en fase de creixement, tota aquesta intensíssima marató formativa a què es veuen abocats els infants d’avui dia en realitat el que fa és acostar-los a la saturació, que és la sala d’espera del desinterès. No hi entenc gaire, de psicologia infantil, més enllà de la derivada de la meva pròpia experiència. Però jo diria que el motor del coneixement no és la formació sinó la curiositat. S’aprèn més per curiositat que per obligació. La formació és, precisament, el mitjà per satisfer el desig de conèixer i no pas l’eina per generar aquest desig. I la curiositat, més que cap altra activitat humana, necessita temps. Temps lliure. Temps per observar, per tenir l’opció de fer-se preguntes i no només l’obligació d’anar responent les que fan els altres. Si volem nens i nenes ben formats, doneu-los temps per badar, per captar els estímuls a partir dels sentits i no pas a partir de l’ensinistrament. Donem a les criatures, més que continguts, disciplina per aprendre. Posem a la seva disposició, més que activitats, els mitjans per fer-les. Però sense perdre de vista que un nen o una nena amb el nas enganxat rere un vidre, o amb la barbeta sobre la barana del balcó, activant els seus tendres mecanismes reflexius, són la millor garantia d’un adult que ballarà, calcularà, interpretarà o serà poliglot fruit de l’avidesa pròpia i no del neguit sobrevingut.