Escrits amb els dits

Com que sóc de mena optimista, des d’avui i durant les pròximes setmanes m’obligaré a veure mig plena l’ampolla independentista, un envàs que qualsevol persona mínimament desapassionada en qüestions nacionals consideraria que està mig buit i a més a més amb un forat al cul, al cul de l’ampolla, ara no m’interpreteu malament, amb perill que el contingut s’acabi escolant.
Amb aquest estat d’ànim penso, coi, això va bé: portem uns quants dies sense cap escissió separatista (valgui la redundància), sense cap operació de contrareagrupament, ni de recontrareagrupament, ni de desagrupament. En les últimes setmanes no ha sorgit cap nova colla de patriotes abrandats anunciant el descobriment en exclusiva de la fórmula magistral per arribar a l’estat propi la setmana vinent o l’altra a tot estirar.
Això demostra que els defensors de l’estat català progressen adequadament. D’acord que estan lluny d’assolir la unitat que convindria per no fer el paper d’estrassa que es preveu en les pròximes eleccions. Ara bé, almenys estan aconseguint evitar més fuites, escrostonades i esmicolaments a l’atrotinada casa gran de l’independentisme, que tothom sap que és un edifici amb l’escala de veïns més mal avinguda de tot Catalunya i part de l’estranger. Una altra cosa és el que passarà a partir del 29-N. No avancem esdeveniments. Per ara vull ser optimista. Ep, però tampoc fins al punt d’esperar que el senyor Sobrequés, després de passar-se trenta anys abduït pel presumpte catalanisme del PSC, descobreixi en un futur immediat que tampoc CiU no el menarà a la terra promesa.