Escrits amb els dits

Portada del llibre

El senyor Quim Torra, editor i assagista prolífic tant en una activitat com en l’altra, ha escrit un llibre apassionat (potser una mica massa i tot), intens, documentat i llegidor. El volum, guanyador de l’últim premi Carles Rahola d’assaig i publicat per Proa fa uns mesos, porta per títol Viatge involuntari a la Catalunya impossible. És un assaig novel·lat, o una novel·la de base real, en la qual Torra ens fa sentir la seva pròpia veu amb un relat entretingut d’una peripècia professional atípica que l’ha portat del terrorífic món dels grans executius de les assegurances al deliciós planeta dels petits exhumadors de noms i paraules oblidades. La pròpia veu, Torra l’entrellaça amb una altra que és també seva però que utilitza en un exercici de ventrilòquia literària per fer parlar tres periodistes barcelonins que ha rescatat del pou de la premsa perduda: Lluís Capdevila, Àngel Ferran i Francesc Madrid. Plomes torrencials d’una Barcelona d’actitud canalla i turbulenta, ments àcides i lúcides, ideològicament lliures i alhora encadenades a les estretors materials; expulsats del seu país, Catalunya i només Catalunya, cap a l’exili post-republicà. Vides submergides en la creació i en els llibres, «l’únic lloc del món on la misèria no podia plantar les seves espesses arrels», segons posa Torra en boca de Capdevila en un exercici literari atrevit, on només les cometes diferencien els textos dels personatges retratats i la veu en primera persona amb què els ressuscita l’autor, la qual cosa obliga el lector a extremar l’atenció per saber qui és Torra i qui són els altres, però alhora aporta una credibilitat sòlida a la fabulació, a la recreació, a la reconstrucció d’uns testimonis fonamentals per recuperar la memòria del periodisme dels anys vint i trenta, sobretot trenta, un periodisme del qual, tot i ser poc conegut, s’ha escrit més que no pas se’n va llegir en aquells temps que cada capelleta tenia un diari i cada diari un grapadet de lectors més aviat escàs que, tret d’honorables excepcions, convertien la premsa més en empresa que en negoci i l’articulisme més en activitat que no pas en ocupació professional.
Havent llegit el llibre de Quim Torra, penso que aquest nostre món del periodisme digital, els blocaires i els confidencials cibernètics, faria les delícies de personatges com Capdevila, Ferran, Madrid, i també Cabot, Fontdevila, Valldeperes o Josep Maria Francès, i Josep Maria Planes, que podrien teclejar a cor què vols sense encotillaments d’espai i polemitzar i llançar-se els plats dialèctics pel cap i fer-hi tant pocs diners com van guanyar-hi aleshores. No diré pas que el periodisme d’abans era millor que el d’ara perquè probablement no només llançaria pedres contra el teulat propi, sinó que també em deixaria endur per un cert sentit èpic que tampoc cal. Ara bé, sí que és cert que les hemeroteques del nostre país són autèntiques joieries. Durant uns mesos vaig freqüentar, per qüestions que ara no vénen al cas, la majoria dels arxius que cita Torra en el seu llibre i puc dir que vaig passar-hi molt més temps del que hi hauria destinat per la feina que m’ocupava, atrapat entre microfilms i papers gastats, enganxat a la tinta dels mestres. Un plaer. (Publicat a Presència el 19 de setembre de 2010)