Escrits amb els dits

No sé si la setmana passada vàreu llegir a la revista Presència el magnífic reportatge de Lluís Martínez sobre la llarga i profusa història dels remeis miraculosos contra tots els mals haguts i per haver amb què els més llestos de la classe empresarial s’han aprofitat de la barreja de credulitat i desesperació de la població per fer calerons a cabassats, demostrant que, si més no, algunes d’aquestes potingues han estat força eficaces contra la pobresa d’aquells que les han comercialitzat.
Haig de confessar que sempre he estat una mica refractari a creure en miracles més enllà de les ocasions en què, durant la meva època d’estudiant, vaig superar algun examen universitari sense cap explicació científica ni tècnica que justifiqués l’aprovat. Al marge d’aquests fets paranormals i alguna frega de liniment del doctor Sloan en la meva època de futbolista aficionat, reconec que em deixo enredar ben poc per tota la propaganda sobre fàrmacs, parafàrmacs i articles destinats a fer miracles amb la salut, l’aspecte o l’estat anímic. Mireu que en sóc d’escèptic amb tots aquests exemples de la xarlataneria moderna que fa més de tres anys que m’estic fent un tractament capil·lar només per demostrar empíricament que no serveix per a res, perquè els meus cabells no han deixat de suïcidar-se a grapats, tal com feien abans de la primera frega.
Programes i règims d’aprimament, pastilles contra la cel·lulitis, amulets diversos contra tots els mals de l’organisme i de l’ànima que conté, religions amb diverses promeses de vida eterna, reencarnació o transcendència d’ultratomba, tot plegat són mercaderies que juguen amb les inseguretats i les fragilitats que tenim tots i que uns menys que altres controlen i processen millor.
Hi ha un altre sector del curanderisme que m’oblidava de mencionar. En els pròxims mesos en veurem desfilar dia i nit per tots els mitjans de comunicació amb promeses de resoldre tots els problemes del món presents i futurs, bé, si no del món sí d’aquesta part del món que es diu Catalunya. Aquests no ens demanaran diners a canvi de les seves receptes miraculoses, sinó simplement que dipositem el vot amb les seves sigles en una urna el dia vint-i-vuit de novembre. A aquestes altures de la història de la humanitat tots sabem que no ens resoldran cap malaltia incurable de la nostra comunitat nacional. Però sí que alguns ens la poden fer més de bon passar. Per tant, jo em tornaré deixar enganyar i aniré a votar els que em facin menys ràbia amb aquella convicció del que sap que d’aquí quatre anys tornarem a ser al cap del carrer però que sempre hi pot haver un pitjor, que és no tenir la possibilitat de votar a ningú o tenir l’obligació de fer cas sempre als mateixos. Amb els programes electorals em passa com amb la majoria dels medicaments: si et llegeixes detingudament tota la lletra t’acaben venint ganes de llançar el flascó de les pastilles a les escombraries. Però no ho fas perquè, en el fons, t’acaben curant més la convicció que no pas la medecina. I el cabell ja el dono per perdut. (Publicat a Presència el 26 de setembre de 2010)