Escrits amb els dits

La meva incapacitat per creure en els miracles em porta a pensar que en el parell de mesos escassos que falten per a les eleccions nacionals és entre poc probable i impossible que el Parlament que en surti tingui una majoria absoluta independentista que ens permeti proclamar la sortida d’Espanya l’endemà. Digueu-me pessimista, digueu-me derrotista, digueu-me realista, digueu-me aixafaguitarres, digueu-me cul d’olla, però les coses haurien de canviar molt, i més que les coses haurien de canviar les persones, per tal que les prediccions electorals fessin un tomb tan radical, i quan dic radical no vull dir que es radicalitzi (perquè en aquest país ser radical és ser nacionalista espanyol) sinó que canviï tant respecte a la situació actual.
Hauríem de començar a situar el debat en el terreny de la realitat, un lloc desagradable amb l’avantatge que, a diferència d’altres escenaris, se’n pot provar l’existència. Digueu-me conformista, digueu-me resignat, digueu-me covard, torneu-me a dir cul d’olla, però considero que ja és hora de tornar la política de casa nostra al possibilisme més prosaic no pas perquè ens agradi, sinó perquè hem demostrat a bastament que la incapacitat de cohesió del catalanisme ha convertit el discurs independentista en un recull de contes de ciència-ficció amb començament engrescador i final feliç però sense la resta de la història d’entremig. No és la primera vegada que escric que per assolir la independència, més que partits independentistes el que falten són independentistes. Són faves comptades. Vots comptats. Davant d’això, els polítics de la ceba, en comptes treballar per eixamplar la base social, es dediquen a ventar la flama de la impaciència dels convençuts, que no som pas pocs, que cada cop som més, però encara molt lluny de ser prou.
Ara, les eleccions no estan perdudes. Bé, perdudes sí, perquè continuarem a Espanya. Però som a temps d’una derrota que permeti aspirar a la remuntada. Cal mantenir viu l’esperit del 10-J. Vist amb perspectiva i rebaixat el soroll de fons, podem concloure que el 10 de juliol es va voler demostrar que la majoria dels catalans posem Catalunya en primer lloc, amb diferents aspiracions, amb diferents ritmes, amb diferents temors. Però primer és Catalunya. I això ha de tenir una traducció en escons. Repassant la correlació històrica de forces entre el nacionalisme català i el nacionalisme espanyol a la cambra catalana, trobem que el catalanisme no sucursalista (CiU i ERC, fins ara) s’ha mogut, en els darrers trenta anys, entre els 57 escons del 1980 i els 81 diputats de l’any 1992. Els últims quinze anys la forquilla catalanista s’ha situat entre 69 i 73 parlamentaris. Això és la majoria absoluta. No és prou. Perquè no es tracta d’aritmètica per formar governs, sinó per consolidar una majoria nacional. Totes les enquestes publicades fins ara donen menys de 80 diputats entre CiU, ERC, Reagrupament i Solidaritat, amb el risc que aquests dos quedin fora. Un any de mobilitzacions i consultes per quedar gairebé allà mateix seria un fracàs. Calen, almenys, dos terços del Parlament: 90 diputats. Això no és ciència-ficció, però és molt difícil. No hi col·laborem dispersant massa el vot. (Publicat a Presència el 10/10/2010)