La llosa de Vargas
14 octubre 2010 per Carles Ribera
El Nobel a Vargas Llosa no m’ha agradat. QĂĽestions polĂtiques. No barregis literatura i polĂtica, em diuen. Però un escriptor Ă©s mĂ©s que una obra. És algĂş que sovint utilitza la seva condiciĂł per excel·lir literĂ riament (com fa Vargas Llosa), i alhora per crear ideologia, com fa Vargas Llosa quan en l’ingrĂ©s a la Real Academia Española (on ingressa pels seus valors literaris) sostĂ© que el catalanisme Ă©s pitjor que el terrorisme. Com fa Vargas Llosa quan afirma, ja amb el Nobel sota el braç, que hi ha cultures de primera (la seva) i de segona. Com fa Vargas Llosa quan parla de les maldats del nacionalisme cultural, quan el paradigma d’aquest nacionalisme Ă©s el seu. SĂłn paraules d’escriptor. Perquè ser escriptor Ă©s mĂ©s que saber escriure. Ho ha definit fa poc el francès Pierre Michon, a Els onze, referint-se al model d’escriptor sorgit del Segle de les Llums: “L’escriptor […] no era allò que fins llavors s’havia cregut, no era aquella exquisida superfluĂŻtat reservada als grans, aquella frivolitat sonora, galant, èpica, que hom extreu de la mĂ niga per meravellar un rei, per lluir davant les noietes […], ni un castrat, ni un malabarista, […], ni un camarlenc del verb, ni un encarregat dels plaers; res de tot això sinĂł un esperit: un conglomerat poderĂłs de sensibilitat i de raĂł que llançat dins la pasta humana universal la fa fermentar…”. Si un escriptor Ă©s encara això i no pas un mer “camarlenc del verb”, hi ha raons per discrepar pel premi. Els Nobel de Literatura haurien de ser a tĂtol pòstum. Per poder dir que es dĂłna com a reconeixement a tota una obra sense arriscar-se a que el dia del lliurament se’t presenti, vestida de frac, la persona. (Publicat a l’Avui el 14 d’octubre de 2010)


