Escrits amb els dits

El Nobel a Vargas Llosa no m’ha agradat. Qüestions polítiques. No barregis literatura i política, em diuen. Però un escriptor és més que una obra. És algú que sovint utilitza la seva condició per excel·lir literàriament (com fa Vargas Llosa), i alhora per crear ideologia, com fa Vargas Llosa quan en l’ingrés a la Real Academia Española (on ingressa pels seus valors literaris) sosté que el catalanisme és pitjor que el terrorisme. Com fa Vargas Llosa quan afirma, ja amb el Nobel sota el braç, que hi ha cultures de primera (la seva) i de segona. Com fa Vargas Llosa quan parla de les maldats del nacionalisme cultural, quan el paradigma d’aquest nacionalisme és el seu. Són paraules d’escriptor. Perquè ser escriptor és més que saber escriure. Ho ha definit fa poc el francès Pierre Michon, a Els onze, referint-se al model d’escriptor sorgit del Segle de les Llums: “L’escriptor […] no era allò que fins llavors s’havia cregut, no era aquella exquisida superfluïtat reservada als grans, aquella frivolitat sonora, galant, èpica, que hom extreu de la màniga per meravellar un rei, per lluir davant les noietes […], ni un castrat, ni un malabarista, […], ni un camarlenc del verb, ni un encarregat dels plaers; res de tot això sinó un esperit: un conglomerat poderós de sensibilitat i de raó que llançat dins la pasta humana universal la fa fermentar…”. Si un escriptor és encara això i no pas un mer “camarlenc del verb”, hi ha raons per discrepar pel premi. Els Nobel de Literatura haurien de ser a títol pòstum. Per poder dir que es dóna com a reconeixement a tota una obra sense arriscar-se a que el dia del lliurament se’t presenti, vestida de frac, la persona. (Publicat a l’Avui el 14 d’octubre de 2010)