Escrits amb els dits

Autor d’una desena de novel·les i tres reculls de contes, l’obra de Tal ha estat traduïda a més de vint-i-cinc idiomes, entre ells l’anglès, l’alemany i el xinès». Canviant «Tal» pel nom que us sembli i variant el volum de producció i potser el nombre d’idiomes, l’enunciat anterior avui dia us el podeu trobar en moltes solapes o faixes o contraportades dels llibres dels nostres autors més reputats. En el món de la literatura catalana actual, si no t’han traduït a mitja dotzena d’idiomes, no ets ningú. Si sou dels que fa anys que compreu llibres, i quan dic anys vull dir una vintena d’anys llarga, veureu que en els redactats biogràfics i promocionals d’ara fa un parell de dècades era estrany que s’hi destaqués, com a ganxo per vendre llibres enllustrant una mica el nom de l’autor, que aquest o l’altra haguessin estat traduïts.
Ara em direu que el motiu fonamental era que, amb comptadíssimes excepcions, les plomes catalanes d’ara fa vint o trenta anys no eren gaire traduïdes perquè la nostra literatura era d’estar per casa, no pas perquè fos dolenta, o perquè fos pitjor que ara, sinó perquè estar per casa escrivint en català ja era un mèrit tan important que la pobra editorial que s’hi llançava i l’encara més pobre escriptor que signava el volum tenien una manca de canals i una falta de confiança i d’autoestima tan importants, cultivades per quatre dècades d’opressió anticatalana, que això d’anar a vendre el llibre a l’estranger entrava en el terreny de la ciència-ficció no pas com a gènere literari sinó com a missió impossible.
Trenta anys i una fira de Frankfurt després, la internacionalització de la literatura catalana és un fet irrefutable. Fins aquí tot correcte i digne de menció per aixecar l’autoestima nacional. Allò que resulta curiós és que aquest fenomen sigui utilitzat a efectes promocionals: ser traduït a d’altres idiomes és sinònim de ser bo. Ser bo, per tant, és ser bo a fora. El criteri dels lectors d’aquí no és suficient, per considerar bo un escriptor? O en realitat el que passa és que, en la majoria dels casos, sumant la desena de novel·les i els tres reculls de contes en Tal, o en Pasqual, han venut tres mil miserables exemplars i això és millor no destacar-ho perquè encara fotríem plorar.
Davant del fet que l’èxit dels escriptors catalans és, amb comptadíssimes excepcions, més mediàtic que numèric hi ha, per tant, el recurs a destacar-ne el fet d’haver estat traduïts al kurd o a l’estonià, que muda més. Muda tant que, fixeu-vos-hi, es destaca la quantitat d’idiomes als quals ha estat traduïda una obra, però no pas la quantitat d’exemplars que s’han venut d’aquella versió italiana, o serbocroata.
Haver entrat en el mercat de les traduccions internacionals és un gran què per als nostres creadors. Però que vagin alerta. No fos cas que els editors, que van de cara al gra, comencin a optar per no publicar-los res en català fins que no hagin venut la traducció a un grapat de llengües, i així muntar d’entrada una bona operació promocional. Seria un desastre. Perquè correrien el risc que, en fer la traducció al català, hi faltessin els dos últims capítols, i si no parleu amb Ken Follet. (Publicat a Presència, el 17 d’octubre de 2010)