Escrits amb els dits

El títol d’aquest article pot portar-vos a pensar que la cosa va d’eleccions, però no. En dies com avui, o demà, les urnes electorals queden momentàniament desplaçades per unes altres que, lluny de provocar grans canvis polítics, estan destinades a contenir les restes de la derrota inevitable que tots, més tard o més d’hora, patirem davant la vida. No pas tothom, en aquest país, escull acabar la seva existència, prèviament passats pel crematori, dins un recipient modest. Però segons les estadístiques, cada cop són més els catalans que opten per aquesta opció. A Barcelona, quatre de cada deu difunts són incinerats. I la proporció va creixent. Segurament, si a molts de nosaltres, fa vint o trenta anys, ens haguessin demanat el parer, hauríem dit que de cap manera. La tradició, per aquests verals, durant segles s’ha inclinat per la inhumació, amb un vocabulari fúnebre en què els mots taüt, nínxol o sepultura han dominat. El temps passa i no només se’ns endú a tots sinó que, amb nosaltres, moren també algunes tradicions. En aquesta era de demografia densa i economia d’espai, la incineració guanya terreny com una fórmula eficient. Les persones, en general, estem dotades d’un enorme sentit pràctic que ens fa adaptables a les noves circumstàncies de la vida, mort inclosa. Encara ens falta rodatge, sembla, per fer un ús d’urnes i cendres respectuós amb l’entorn; per abstenir-nos d’anar espargint pols i recipients, enduts per vents o aigües, amb una certa manca de criteri estètic i higiènic. Com en tot, ens cal pràctica. Soldar el canvi a l’hàbit. Acostumar-nos-hi. Tot vol temps, temps, l’únic que no mor. (Publicat a l’Avui, l’1de novembre de 2010)