Escrits amb els dits

Podem estar emprenyats, dolguts, decebuts, consternats, ofesos i indignats, perquè el cas de l’ofensiva contra la llengua catalana és tan greu que aquestes sensacions, i moltes altres, estan plenament justificades; podem blasmar el PP, criticar-lo, denunciar-ne la barra, l’atreviment, la radicalització totalitària, la fúria anticatalana, la fúria espanyolista; podem dir el nom del porc a Alícia Sánchez-Camacho (ho dic en masculí perquè en femení el nom del porc adopta unes connotacions que serien més apropiades en boca de l’alcalde de Valladolid i no és pas la meva intenció); podem sentir-nos com vulguem i escopir tot el fel que convingui, però donar la culpa al PP, al PSOE (i sucursals), als jutges que els fan la gara-gara, o a l’Estat espanyol en pes, arriba un punt que resulta inoperant, i aquest punt arriba justament aquí.

Passat el punt, cal admetre que no podem oblidar que si estem suportant tota aquesta situació és perquè volem. Cada cop que hi ha eleccions, votem obstinadament continuar sent espanyols, o, si més no, votem continuar presoners de l’Espanya singular. D’acord que marxar-ne pot ser més o menys complicat, menys que més conflictiu i que cal un procés que no serà curt. Però tot comença dient, majoritàriament, senyors, nosaltres marxem. Mentre no quedi clar això, Espanya ens tractarà com demanem: com a espanyols. Reflexionem-hi ara que vénen eleccions. D’ofertes per a la independència, siguin per obtenir-la al gener vinent o després del concert econòmic si cal, n’hi ha de sobres. Només cal posar un paper dins d’una urna. Amb seny, però també amb determinació. (Publicata a l’Avui el 29 d’octubre de 2010)