Escrits amb els dits

He llegit Els imperfeccionistes, de Tom Rachman, una novel·la curiosa sobre un diari imaginari en decadència que s’edita en llengua anglesa des de la ciutat de Roma. Peripècies creuades de periodistes de la vella escola entre els quals, els que sou professionals de mitjans escrits sobre paper, hi podreu reconèixer diversos perfils de companys de feina que circulen per les redaccions, i els que accediu als diaris només com a lectors, us podreu fer una idea del que és aquest món que, vist des de fora, sembla qui sap què: el títol de la història ja dóna alguna pista sobre el to desmitificador cap al món del periodisme, això sí, un exercici autoparòdic realitzat des d’un amor profund a la professió i a les relacions humanes, no sempre cordials, sovint mesquines, en el marc d’aquest ofici. Una cura d’humilitat gremial i un bany de realisme refrescant, ara que està de moda la premsa messiànica i ara que proliferen els reinventors de la sopa d’all. Amb Els imperfeccionistes he gaudit d’un relat romàntic i alhora càustic que barreja històries personals més aviat tragicòmiques enmarcades en aquest ofici en vies d’extinció que (alguns) diuen que és fer un diari imprès. Un relat amè escrit per un senyor, Tom Rachman, que demostra que tracta sobre aquest món amb un cert coneixement de causa. Un volum que ha passat sense pena ni glòria per les llibreries, però que, sense ser cap meravella, es deixa llegir força bé. Per acabar, una citació que resumeix a la perfecció el to i l’enfoc de la novel·la: “Els lectors constitueixen una mena de germandat que mai no es troba, unida per aquelles signatures estimades i detestades, pels peus de foto equivocats, pel gloriós requadre de la fe d’errates.” Ja ho veieu, realjournalism.