Escrits amb els dits

Aquests dies tots estem pendents del què passa a la riba sud de la Mediterrània i encontorns, on la rastellera de dictadors de l’àrea fan filera com fitxes de dominó empeses per una revolta generalitzada que va començar fa unes setmanes a Tunis i que fa de mal dir com i on i quan acabarà. La reacció de l’opinió pública catalana, en general, és la típica: Tenim una capacitat d’empatia amb causes alienes digna d’estudi. No falla. Tendim a futbolitzar el tema. Davant d’un conflicte internacional sempre necessitem asseure’ns davant la tele identificats amb algun dels contendents. Ens cal decidir primer de tot qui són els bons i qui són els dolents. Sempre hi ha d’haver bons i dolents, sense matisos, i sempre els clissem, indefectiblement. En el cas de les revoltes actuals la qüestió resulta extraordinàriament senzilla: com que un dels equips és el dels dictadors, patam, doncs tots som del conjunt dels que fan aquestes genèriques i difuses peticions de llibertat. Comprensible, sobretot per a qui no contempla la possibilitat d’analitzar els esdeveniments sense prendre partit, la qual cosa no vol pas dir amb indiferència o insensibilitat davant les atrocitats dels manaires derrocats o en procés de ser-ho. Però sabem, o hauríem de saber, abans d’identificar-nos-hi entusiàsticament, que de revolucions fetes en nom de la llibertat n’hi ha que acaben bé i n’hi ha que acaben en punta. Tampoc no hauríem de perdre de vista que, en tota revolta al tercer món, els occidentals sempre tenim reservat el paper d’odiats subsidiaris. No hi fa res. Hem vist caure molts -ismes. El maniqueisme, però, resisteix, incombustible. (Publicat a l’Avui el 28 de febrer de 2011)