Escrits amb els dits

Ara fa uns dies a Catalunya van produir-se, gairebé simultàniament, dos esdeveniments literaris d’aquells que tenen un punt de coincidència aparentment aleatòria. A Girona es presentava l’edició en català del llibre de Peter Sloterdijk Temperaments filosòfics, traduït de l’alemany per Raül Garrigasait. A Barcelona s’anunciava la concessió d’un dels premis Crítica Serra d’Or a Miquel Pairolí, per l’imprescindible dietari Octubre. Dues obres, dos autors que, ni pel gènere literari ni per l’estil, tenen res a veure, més enllà de reflexionar sobre la vida i els homes; de manera acadèmica, el primer, amb un viatge per la història de la filosofia a través de dinou retrats de pensadors; de manera humanista, el segon, amb un compendi íntim de pensaments sobre el temps, els paisatges i les persones; dues maneres diferents però igualment efectives de vertebrar la reflexió intel·lectual sobre el sentit de la vida i sobre la vida dels sentits.

No va per aquí, tanmateix, el punt de contacte que m’agradaria destacar entre ambdues creacions. Temperaments filosòfics i Octubre han vist la llum en dues editorials que coincideixen en la seva modèstia empresarial i alhora en la seva ambició intel·lectual i ideològica. Sloterdijk l’ha portat per primer cop al català Oriol Ponsatí-Murlà a Edicions de la Ela Geminada, un nou segell que ha entrat en el panorama llibresc català per la franja alta del risc i per la franja altíssima de la qualitat. Octubre l’ha situat als prestatges de llibreries un editor, Quim Torra, que publica sota una divisa reveladora, Acontravent, tota una declaració de principis.

Oriol Ponsatí-Murlà i Quim Torra, o Quim Torra i Oriol Ponsatí-Murlà, són dos casos, no pas els únics (però tampoc en trobaríem gaires més) de coratge tan radical que els acosta al model més clàssic de l’emprenedor català. Criteris valents, apostes arriscades, i visió temerària, per no dir suïcida, del negoci. Són dues mostres paradigmàtiques del perfil d’heroi quotidià que històricament ha donat la cultura d’un país on, tristament, cal recórrer a l’heroïcitat per impulsar projectes i idees que en altres indrets del món, a la majoria de llocs del planeta, estarien perfectament instal·lats si no en l’abundància, sí en la més absoluta normalitat.

Ser català és un ofici de risc. Si fa temps que us dediqueu a aquest ofici segur que ho sabeu. Impulsar la cultura és una variant d’especialització reservada a autèntics titans. L’experiència ens diu que amb tota probabilitat en Torra i en Ponsatí s’hi faran més savis que no pas rics, amb les seves aventures respectives, per dir-ho d’aquella manera irònica amb què per aquests verals intentem somatitzar el nostre fatalisme abonat per un empirisme secular.

Què carai! Per què ens hem de resignar a emocions fortes però de curta durada. Els catalans hauríem de fer un cop d’orgull per desmentir-ho i demostrar que gent com aquesta mereix assolir l’èxit, que no és altra cosa que la possibilitat de continuar arriscant, publicant. Els països que es fan més rics són els que tracten bé aquests tipus de savis. Tinguem-ho en compte. (Publicat a Presència el 15 de maig de 2011)