Escrits amb els dits

La democràcia és l’espai polític on conflueixen la llibertat i l’ordre. Un territori segur però estret, assetjat de manera permanent pels excessos d’aquells que, per una banda, prioritzen el manteniment de la situació sota un control obsessiu, sovint excloent i a voltes asfixiant, i, des del flanc oposat, dels ciutadans que es prenen la llibertat com un espai sense urbanitzar, un campi qui pugui ideològic que se situa a les antípodes de la raó, perquè la raó, en el mar obert de la utopia, no serveix de res sense el timó del criteri.
Només des d’aquesta concepció de la democràcia es pot intentar abordar què està passant en les últimes setmanes d’indignació desbocada. Certament, costa molt estar indignat i mantenir-se dins dels marges del sistema. Especialment quan es tenen motius sòlids per sentir-se violentat pel sistema. El sistema s’ha demostrat que és el millor que s’ha inventat fins ara, però també cal dir que té algunes mancances de funcionament difícilment corregibles: quan més consolidat està un règim democràtic, menys àgil es mostra davant dels canvis ideològics o les noves necessitats de la societat. La corretja de transmissió de baix a dalt vol temps, vol procés, vol diàleg i, molt especialment, necessita contrapesar la força de la corretja de transmissió de dalt cap a baix, que és la que garanteix l’estabilitat del sistema però alhora li resta vivesa, li encotilla la cintura i li adorm la capacitat d’improvisació imprescindible per afrontar situacions imprevistes i acceleracions conjunturals de processos crítics.
La democràcia, amb aquests condicionants, és difícil de pilotar en aigües braves com les actuals, més favorables a embarcacions de poca eslora ideològica com són els extremismes, que es mouen a cops de consigna, d’eslògan, de pirotècnia verbal que esclata amb colors tan virolats com evanescents, amb un soroll sord que es dissol sense deixar altra cosa que un pessigolleig més o menys molest al timpà.
En dies de crisi com aquests sol aflorar el millor de les societats avançades que tenen recursos per activar la creativitat i esperonar la imaginació, però en una primera instància la llavor del desenvolupament futur sempre creix en segon terme, darrere la cortina de l’histerisme irreflexiu, de l’oportunisme dialèctic, de la xerrameca desestabilitzadora incapaç d’articular alternatives. La cultura de la protesta és inherent a la democràcia perquè només en democràcia hi ha llibertat per alçar la veu, per fer un cop de puny a la taula. La protesta com a metodologia és un reclam efectiu però puntual, un senyal lluminós, una alarma, no pas la solució. No fer cas dels senyals, o menystenir-los, per part de la classe política establerta, és tan contraproduent com quedar-se brandant la bandera de l’inconformisme com un nàufrag en una illa deserta al pas d’un vaixell de càrrega al qual, amb una mica d’esforç, es podria arribar nedant.
En el món convuls i problemàtic d’avui, la visceralitat és una reacció tan comprensible com perfectament inútil per adoptar mesures que permetin tirar endavant. La confluència entre la llibertat i l’ordre, no ens passem de frenada en aquesta cruïlla. (Publicat a Presència el 26 de juny de 2011)