Escrits amb els dits

Les preguntes que es generen en el món real sovint obtenen la seva resposta en el terreny més imaginatiu que té la realitat per expressar-se: la ficció literària. He arribat a aquesta conclusió no pas fruit d’un cop de sol en aquests dies pre-caniculars sinó arran de la lectura de l’excel·lent llibre Un cor intel·ligent, d’Alain Finkielkraut publicat l’hivern passat per Edicions de 1984. L’obra és un volum que conté deu petits assajos crítics sobre una desena d’obres mestres de la literatura seleccionades per l’autor. Hi trobareu des de Tot flueix, de Vassili Grossman a La marca de l’home, de Philip Roth, passant per Lord Jim (Joseph Conrad) Memòries del subsòl (F. Dostoieski) o El festí de Babette, de Karen Blixen. Una delícia.

Una delícia i una sorpresa agradable el fet que per mitjà de la lectura aparentment innòcua d’un recull extemporani de crítiques de llibres hom topi amb respostes a qüestions tan candent com per exemple l’actualíssima controvèrsia dels anomenats ‘Indignats’. S’ha parlat, escrit i debatut molt aquestes últimes setmanes sobre el tema, i encara se’n parlarà més si no és que aquest moviment contestatari acaba defallint i diluint-se víctima de la desorganització i les calors estivals. De tot el que s’ha dit fins ara sobre el cas, res m’havia ajudat tant a fixar una posició analítica com la reflexió que formula el professor Finkielkraut en el seu estudi de La Broma, de Milan Kundera, una novel·la imprescindible que explica el calvari viscut per un pobre estudiant txec en l’època del comunisme que resulta víctima d’una dura repressió, tot per culpa d’una broma innocent inclosa en una carta a la noia de la qual està enamorat. Us estalviaré més detalls sobre La Broma i tota la digressió prèvia per anar a parar a la contraposició entre els conceptes ‘revolta’ i ‘moderació’ que planteja el veterà soixantehuitardFinkielkraut d’una manera especialment lúcida per explicar com, segons sosté, el progressisme té dues formes d’encarar el futur que sovint xoquen entre elles. Aquí van algunes de les idees: “Revolta i moderació (…) dues paraules enemigues. Dues paraules que es lliuren, sí, una guerra sense quarter. La revolta és transgressió, excés, aventura, risc, ruptura amb els costums, desballestament de tots els sentits, voladura de les estructures antigues, insurrecció de la vida contra aquest govern dels morts que anomenem tradició, impuls prometeic de l’home modern, deslliurat del jou celestial i refractari a l’ara tant com a la nostàlgia de l’abans (…) La moderació evoca, en canvi, l’escudella, les plantofes davant la llar, el conformisme fredolic, l’aburgesament, l’engreixament, l’aplanament de la vida, la tria sense glòria del terme mitjà, la penosa tornada del fill pròdig, ara adult, als camins fressats del seny rutinari i casolà.”

Fins aquí tot sembla una contraposició entre progressisme i conservadorisme. És a partir d’aquest punt que l’autor, tanmateix, introdueix el matís que converteix revolta i moderació en dues formes igualment practicables de progressisme, la primera l’anhel prometeic dels utòpics, la segona l’actitud irònica dels estoics. Així ho explica: “Mentre que la revolta prometeica s’engresca salvant fronteres i proclama que la imaginació no té per què humiliar-se davant la prosa dels dies, la revolta dels moderats invoca la finitud. Mentre que la revolta prometeica combat el que considera la pusil·lànime serietat de la circumspecció de la mesura, la revolta dels moderats assenta la imperfecció, el no-acabament, la incertesa, la fal·libilitat, en fi: la no-serietat sense remei de totes les conviccions, de totes les conjectures humanes. La primera, emfàtica, vol accelerar l’adveniment del regne humà, és a dir, la transferència a l’home dels atributs divins d’omnisciència i omnipotència. La segona, irònica, vol posar el cascavell al gat denunciant els estralls provocats per la pretensió humana d’ocupar el lloc que Déu ha deixat buit.”

Una reflexió complexa però lúcida, certament, que ens ajuda a comprendre els controvertits dies que vivim en aquesta Catalunya indignada on la ciutadania es debat entre la revolta retòrica i la moderació prudent. No sé si us ha aclarit gaire res, la disquisició importada del llibre d’Alain Finkielfraut. Si més no, no deixeu passar l’oportunitat de llegir La Broma de Milan Kundera, un títol imprescindible de la literatura europea de la segona meitat del segle XX. N’hi ha una traducció al català justament publicada per Edicions de 1984 fa vint-i-cinc anys. Força introbable. Demana a crits, gens indignats però audibles, una reedició. (Article publicat a www.intocables.cat)